|
ELS NOMS DE LLOC*
“L'estudi dels nomsde lloc és una de les coses que més han desvetllat
la curiositat dels erudits i àdhuc la del poble en general. És
natural que sigui així. Aquests noms s'apliquen a l'heretat de
què som propietaris, o a la muntanya que enclou el nostre horitzó,
o al riu d'on traiem l'aigua per regar, o al poble o la ciutat
que ens ha vist néixer i que estimem per damunt de totes les altres,
o a la comarca, el país o l'estat on està emmarcada la nostra
vida col·lectiva (...)”.
“Així, el que sempre ha interessat més en els noms de
lloc és la seva etimologia. I això per d'altres motius encara.
L'etimologia dels noms de les poblacions està estretament lligada
amb llur origen històric, i aquest ha estat sempre objecte de
recerques. Després ha intervingut sovint el secret desig de
trobar en el significat originari del nom quelcom de laudatori
per a la població que el porta, o alguna relació amb un personatge
heroic, històric o fabulós. Si els nostres avis, fixant-se en
una semblança fortuïta de noms, atribuïen la fundació de Barcelona
a Amílcar Barca, no eren sols a embrancar-se per aquests camins,
que d'altres entroncaven el nom de Lisboa amb Ulisses, o arribaven
fins a inventar la figura llegendària de Ròmul per explicar-se
el nom de la seva Roma.”
Joan Coromines [1]
Les paraules de Coromines, bon coneixedor de l'etimologia catalana
i castellana i estretament relacionat amb Menorca gràcies a una
llarga col·laboració amb el recordat J. Mascaró Passarius, em
fan venir al cap la preocupació expressada per alguns ciutadans
maonesos per la confusió entre Maó (ciutat) i maó (totxana), que
sembla motivar més que cap altra cosa el suport que donen a escriure
amb hac el nom de la població, preocupació, fruit potser d'una
certa inseguretat, que voldria dissipar ja que no variarà la importància
de Maó per una hac més o menys al nom, el qual continuarà essent
tant púnic com sempre. No obstant veig comprensible la inquietud
pel nom de la pròpia ciutat. No tenc res a afegir pel que fa a
la grafia del nom de Maó, tot està dit, només recordar
que l'Institut Menorquí d'Estudis es pronuncià amb claredat
sobre aquest tema ja fa uns anys [2].
Jo voldria parlar dels topònims, dels noms de lloc, entenent la
paraula lloc en el sentit d'indret, de paratge, que és com s'entenia
aquesta paraula a Menorca fins fa ben poc, mentre que s'utilitzaven
els termes possessió (com a Mallorca) o heretat per al·ludir a una
explotació agrària. Així, en sentit ampli, podríem definir els noms
de lloc com els noms propis geogràfics: noms de països, regions,
pobles, carrers, possessions, camps i tanques, boscs, del relleu
(muntanyes, barrancs), torrents, accidents de la costa (cales, caps),
camins, etc.
La toponímia ens proporciona informació sobre la nostra llengua,
ja que una part de l'antic vocabulari no es conserva més que en
els noms de lloc, i a més a més ens ofereix infinitat de dades que
poden ser aprofitades per disciplines com la geografia o la història.
Un bon exemple de com la toponímia pot ajudar a la història ens
el dona el cas de ses Canessies, a la platja de son Bou (Alaior).
El nom significa “les esglésies” en àrab, i no semblava tenir
cap sentit fins que al 1951 fou descoberta una basílica paleocristiana,
que va fer patent el valor del topònim.
Per poder aprofitar tota aquesta informació hem de conservar els
noms de lloc correctament escrits, i no puc menys que repetir les
paraules de Mascaró [3], apropiades també per Menorca, “Numerosos
topónimos de Mallorca, algunos tan antiguos como los mismos monumentos
talaióticos, van olvidándose. Otros se corrompen a fuerza de pronunciarlos
mal y de escribirlos peor”, i afegeix sobre la pretensió d'escriure
els noms atenent sols a la pronunciació local, “lo que resulta
tan incongruente como escribir Madriz, Zebiya o Lo, porque así lo
pronuncian los madrileños, los sevillanos y los Menorquines”. Fan
falta importants coneixements filològics (de les llengües preromanes,
llatí, àrab, etc.) per poder revelar l'etimologia dels topònims,
aspecte aquest fonamental per determinar la forma en què
s'han d'escriure.
He sentit qualque crítica per la manera com s'escriuen alguns topònims,
com és el cas de Binissafúller, Binixíquer, Biniancóller,
Toràixer, i clar, com aquestes formes es troben reiteradament presents
en la documentació, i jo mateix les he trobat escrites en nombrosos
documents i protocols notarials del segle XVIII i principis del
XIX, i com també són presents en documents dels segles anteriors,
no comprenc que es pugui dir que aquests noms són “poc menorquins”,
tot al contrari de la realitat. Puc entendre que per raons filològiques
i amb la voluntat d'esbrinar el significat del topònim es proposi
una forma o una altra, però quan es tergiversen el fets no acab
de veure clar on es vol arribar.
La grafia dels topònims arriba a Menorca a casos injustificables,
jo diria delirants, com quan s'escriu el nom Galmes amb “l”
o amb “u” depenent de si és llinatge (Galmes) o topònim (Torre
d'en Gaumes). I parlant de la grafia dels llinatges, cal dir que
la tendència és a no aplicar-les la norma, així podem trobar
un mateix llinatge escrit de diferents formes, com exemple Ametller/Ameller
o Alzina/Alcina.
Com no els tenc, els coneixements necessaris per parlar d'etimologies,
i per no opinar amb lleugeresa, em conformaré amb fer algunes precisions
històriques sobre l'evolució dels noms de lloc en els darrers segles.
Fins a principis del segle XIX els menorquins utilitzaven amb normalitat
la seva llengua, és a dir, l'empraven en els documents públics
i privats i en la literatura. Vull fer esment de la documentació
privada, com poden ser les cartes familiars, les comptabilitats
privades, els dietaris i llibres de memòries. Estan escrits en català,
utilitzant l'article “el/la”, mentre que l'article “es/sa”
no es feia servir normalment en la llengua escrita, perquè els nostres
avantpassats eren capaços de diferenciar llengua parlada i llengua
escrita, cosa que sembla terriblement difícil a molts dels seus
descendents. D'altra banda el vocabulari que feien servir era força
variat, emprant paraules que en l'actualitat hi ha qui no considera
prou menorquines com poden ser vaixell, sorra (tant amb el sentit
d'arena i com amb el de tonyina), oncle, i tantes altres.
Aquesta gent sabia per tradició com s'havien d'escriure els noms
de lloc, malgrat es pronunciessin d'altra manera. Potser el millor
exemple sigui el de Bintaufa que encara apareix escrit Bentalfa
a les darreries del segle XVIII, quan feia molts d'anys que a Menorca
havíem baratat els “Beni” per “Bini”, a diferència
de València on encara es conserven.
La situació canvia al segle XIX quan l'estat lliberal decideix
infructuosament fer desaparèixer les llengües diferents del castellà.
En el cas de Menorca podem parlar de dos fronts l'església i l'escola.
Les autoritats pretenien que l'església deixes d'emprar el català,
per rompre el contacte de la gent analfabeta, que n'era la majoria,
amb el llenguatge culte, i per aprofitar el prestigi social de l'església
en favor de la imposició del castellà. Així al 1825 els preveres
maonesos s'oposaven a les pretensions del bisbe Antonio Ceruelo
que volia es fessin els sermons en castellà [4]. Igualment la desamortització
va fer desaparèixer les escoles conventuals on s'ensenyava a llegir
i escriure en català. Anys desprès la historia serà una altra i
una volta retornats els religiosos col·laboraran en la imposició
del castellà.
L'altre element de castellanització fou l'escola pública, on per
tots els mitjans possibles s'intentava fer desaparèixer el català.
Una bona mostra és la circular enviada a les escoles pel
Governador Superior Polític de Balears el 22 de febrer de 1837 [5],
en què recorda als mestres que en les escoles s'ha d'usar
exclusivament la llengua castellana i per dissuadir als alumnes
d'utilitzar el català aconsellà castigar-los, i textualment diu:
“pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que
se irá aumentando”, ja que la falta comesa pels alumnes justifica
la sanció “siendo los castigos incomparablemente menores que
las faltas”! Finalment adverteix als mestres que els inspectors
es preocuparan molt de comprovar el compliment d'aquestes ordres.
Tota aquesta pressió va fer que unes generacions perdessin el contacte
amb la llengua escrita. En intentar recobrar-lo, a les darreries
del segle XIX, no es va seguir el model del que havia estat el menorquí
cinquanta anys abans sinó que es va agafar com a pauta la llengua
parlada d'aquell moment, rompent amb una tradició de sis segles.
Aquest fet unit al fort procés castellanitzador dut a terme des
de totes les institucions oficials, i nombroses de privades, va
provocar profunds canvis en la forma d'escriure molts dels nostres
noms de lloc.
De vegades me deman si els defensors de la hac es preocupen pel
nom de Maó o el que fan és enyorar la tasca del bisbe Ceruelo o
del Governador Superior Polític.
______________________________________________
1. Joan Coromines (1965): «Estudis de toponímia catalana».
Editorial Barcino, Barcelona.
2. Secció de Llengua i Literatura de l'Institut Menorquí
d'Estudis, “La grafia oficial del topònim ‘Maó'.”
Diari Menorca, 30/01/1996 i 31/01/1996.
3. J. Mascaró Passarius (1968): «Prehistoria de las Balears»,
“La toponimia: fuente para el estudio de la prehistoria”,
pàg. 2260 2289.
4. Arxiu Parroquial de Santa Maria de Maó. Copiador de Cartes
(1817-1831).
5. Arxiu Municipal des Castell.
* Diario Menorca: 30 d'octubre de 1999
|
