VIOLÈNCIA, PAU I LLIBERTAT A EUROPA: PER GUANYAR EL FUTUR AL PAÍS BASC

Reflexionar i discutir sobre la situació sociopolítica real al País Basc no és gens fàcil, ni per la complexitat intrínseca del tema ni tampoc per la profunda visceralització de les diferents postures que, fins ara, han fet impossible quelcom tant necessari com el diàleg. Segurament, aquests handicaps podrien explicar que les imatges que de la situació es projecten, des de diferents àmbits, siguin irreconciliables i sectàries en tant que unes desqualifiquen les altres fins a gairebé impossibilitar-les. Amb tot, la societat basca i les seves formes d'expressió esquerden de manera contundent –justament pel seu origen– moltes d'aquestes imatges fàcils i superficials.

Els últims temps han estat marcats per la treva frustrada d'ETA (amb l'atemptat contra el tinent coronel Pedro Antonio Blanco el 21 de gener passat a Madrid), l'acord de Lizarra (12 de setembre de 1998) que va possibilitar que ETA proclamàs aquesta treva (16 de setembre de 1998), i una creixent i preocupant confrontació entre els partits polítics, per una banda, i entre el govern basc i espanyol, per l'altra, a causa de l'enfocament amb què s'havia d'actuar en la nova situació. Cal dir, abans que res, que no pretenc analitzar ni les actituds ni les estratègies adoptades per les diverses formacions polítiques per elles mateixes sinó, més tost, arriscar-me a plantejar un ventall de factors que, des de la proclamació de la treva fins avui, han estat protagonitzant la vida sociopolítica basca i que no han merescut, essencialment per part dels media, de suficient atenció.

Caldria començar assenyalant l'origen polític de l'existència d'ETA com a opció de lluita armada a finals dels anys seixanta, és a dir, en el si d'una dictadura opressora. La Transició a la democràcia al País Basc va tenir una significació contrastada amb la de la resta de l'Estat que, en cas d'ignorar-se, dificulta seriosament l'operació de sondejar possibles vies de futur a la pau. En aquest sentit, destacaria dos fets: per una banda, el segrest i l'assassinat (juliol de 1976) d'Eduardo Moreno Bergaretxe, Pertur, dirigent d'ETA que advocava per la conversió del grup en partit polític i, per altra banda, els resultats del referèndum per a l'aprovació de la Constitució que, en el cas basc, va registrar una fortíssima abstenció i, per si fos poca cosa, un vot negatiu majoritari. Són per aquests motius –i d'altres que fugen de l'àmbit d'un article d'aquestes característiques– que podem parlar de Transició mal resolta en tant que el principi bàsic de decisió en mans de la ciutadania, de sobirania, no va esser respectada des dels valors democràtics que la mateixa consulta comportava.

Per tant, és normal que l'aposta pel diàleg com a via de solució sigui, així i tot, l'opció més ferma i desitjada al País Basc. Perquè malgrat tota la sang vessada, tots els estralls causats i la difícil reconciliació, el diàleg i la negociació es presenten actualment –i no hi ha cap indici que aquesta circumstància pugui canviar– com l'única manera d'assolir un futur basat en els valors de la pau i de la confrontació i representació en un àmbit estrictament polític. El diàleg, a més, ofereix la possibilitat de resituar les diverses opcions polítiques en un nou marc en què actuïn plenament com a tals, sense el fatal tutelatge de les pistoles i els cotxes bomba, o de més informació de la violència, igualment sinistre, perpetrada pels GAL.

Situacions més difícils han coexistit a la basca, i crec que és important assenyalar-ho justament en uns moments en què ETA pot actuar de manera encara més cruenta –en açò es basa precisament la seva estratègia– a qualsevol punt de l'Estat. El cas irlandès, fins a l'actual moment de crisi a causa del lògicament complicat desarmament de l'IRA, ha estat un mirall pels bascos en els darrers anys. Amb molta mala bava, però, s'ha volgut presentar, des d'alguns sectors, el diàleg com a opció no vàlida per al País Basc fonamentant-se en les dificultats actuals per tirar endavant el procés de pau a l'Ulster, ignorant alguns fets que d'haver-se aplicat al cas basc haurien pogut ajudar a desentortolligar l'actual situació. En destacaré tres, igualment fonamentals: en primer lloc, les actituds dels governs britànic i irlandès predisposant-se (de forma ben clara des de la Declaració de Downing Street el 15 de desembre de 1993) a la negociació política. En segon lloc, a l'Ulster, el Sinn Féin ha estat l'interlocutor de l'IRA mentre que ETA no ha delegat la seva veu a HB-EH, amb la qual cosa les tesis polítiques d'ETA –siguin les que siguin– no tenen una força política amb uns resultats electorals que l'avalin democràticament. I açò és així en l'àmbit de la negociació, en què qui han negociat han estat el govern espanyol i ETA, no les diferents forces polítiques. Finalment, és evident als ulls de tothom el suport internacional –amb l'imprescindible pes i pressió dels Estats Units– al procés de pacificació, amb els viatges de Clinton a Irlanda o bé amb l'atorgament del Nobel de la Pau de 1998 a David Trimble i John Hume. A banda de l'Ulster, caldria tenir present la situació arabopalestina que demostra que, fins i tot en els casos previsiblement més complicats, la pau és possible, per necessària. I que Iàsser Arafat hagi passat a esser considerat dins la comunitat internacional un líder polític de primera hauria d'esser motiu de reflexió, de la mateixa manera que hauríem de valorar convenientment la sensació hegemònica que, amb totes les mancances inevitables a la zona i les repetides crisis i sotregades, el procés obert a la Conferència sobre la Pau al Pròxim Orient a Madrid (30 d'octubre de 1991) té sortosament poquíssimes opcions de fer marxa enrera: el camí cap a i de la pau és massa preuat per destruir tanta esperança.

En un altre ordre de les coses, valorar –o haver de fer presents, en el pitjor dels casos, per ignorància– determinades actituds socials al País Basc ens ajudaria a situar més correctament l'abast de la problemàtica i la capacitat real de trobar-hi solucions possibles. Aquest és un dels punts d'anàlisi que més crítica pot incorporar als media, per qui només semblen existir el fòrum d'Érmua i l'Associació de Víctimes del Terrorisme (d'ETA). Altres plataformes amb una ferma i constatable voluntat de contribuir al procés, apostant per una sortida negociada a través del diàleg, no apareixen enlloc malgrat un evident arrelament en la societat –no debades d'aquí neixen– a causa que la pau que propugnen sol anar revestida d'un marc polític d'actuació diferent de l'existent. Aquest és el cas d'Elkarri (fundat el 20 de desembre de 1992 i que traduït del basc significa ni més ni manco que diàleg) a qui s'ha atacat –quan ha merescut sortir als media ha estat per ser atacat– pel seu rerefons ideològic. De res serveixen, per determinades capçaleres editorials, les seves crítiques i les seves condemnes als assassinats i segrests d'ETA si, a la vegada, Elkarri apunta, per exemple, a un canvi de la política penitenciària de l'Estat que comporti que els presos bascos estiguin ingressats en presons de l'àrea basca, com a mostra de voluntat de solució per part del govern espanyol i també per posar fi a una delicada qüestió social. Després es produeixen situacions que esdevenen difícilment acceptables en contextos de conflicte, però que són dolorosament necessàries per la consolidació d'un procés de pacificació, com ha estat, en el cas basc, la incorporació a la vida politicoinstitucional d'exdirigents etarres com Josu Ternera, en tant que diputat electe per EH.

Com a darrer punt que vull incloure en aquesta anàlisi, pens que caldria definir què entenem per pau i quina capacitat real, de voluntat sincera, disposam per tal de guanyar el futur. En primer lloc –i no exclusivament perquè ho digui l'exbisbe de Sant Sebastià– hem de saber qui es creu encara que la pau no té un preu que cal estar disposats a pagar, amb el benentès que cedeix tothom per tal que tothom hi guanyi (els exemples pràctics de l'Ulster i d'Israel-OAP ens ho ratifiquen amb escasses dificultats). I dic que cal saber qui es pensa encara que la pau no té un preu, amb motiu de la crítica generalitzada que van comportar les paraules de Setién. Crítiques que poden esser el que un vulgui manco un element clar d'aposta per un procés de pacificació real i no aquest recent en què l'Estat demostra la seva voluntat de diàleg procedint a la detenció de qui, per banda d'ETA, s'havia assegut amb representants de l'Estat per tal de cercar un futur sense violència al País Basc; o bé rebre la treva d'ETA tot qüestionant sense embuts la seva autenticitat, fins a gairebé caricaturitzar-la. En segon lloc, i tot connectant-ho amb el que acab d'exposar és convenient inculcar a la classe política –des de la societat civil que li dóna forma– que amb pau es pot parlar de tot. En part, açò representa el nou marc –al que em referia anteriorment– que engendra un nou futur bastit sobre el compromís unànime de respectar i fer respectar totes les decisions adoptades democràticament. En aquest sentit, l'historiador Antoni Segura ha explicat que s'ha “d'acceptar el marc de l'Estat de dret i democràtic i el dret d'autodeterminació com a escenari del diàleg” (Avui, 24/2/00), en uns moments en què s'ha establert molt rígidament la Constitució –amb els desajustaments que açò suposa en el cas basc– i també l'Estatut de Guernica –derivat de la implantació d'aquest model constitucional– com a marc unívoc, elevat ben sovint a la categoria de sagrat, d'aquest procés ara malauradament encallat.

A ningú se li escapa, tanmateix, que la situació és certament complicada, però a ningú se li hauria d'escapar, tampoc, que la pau acabarà arribant al País Basc. En part perquè de no produir-se seria una disfunció històrica gravíssima, però sobretot perquè hi ha massa gent que no creu en bàndols ni en faccions, sinó en pobles i societats capaces d'enfrontar-se com a tals als reptes de futur que a tothom se'ns planteja. Des d'aquí, seria bo saber que podem fer bastant més que desitjar-los molta sort.