|
PENSAR MENORCA, MALPENSAR BALEARS*
En la taula rodona organitzada a la Universitat Pompeu Fabra el
curs passat per Sa Sargantana (associació d'estudiants de
les Illes al Principat), Nel Martí fixava l'oposició
menorquina al concepte polític de Balears com un dels tres
pilars del nacionalisme actual a l'illa. Els altres dos factors
als que es referia eren la defensa del territori i de la identitat
cultural i lingüística. La peculiaritat rau, idò,
en aquesta negativa al balearisme que, i açò és
el que ens interessa ara, ni ha transcendit mar enllà ni
s'ha consolidat com un factor clau en l'opció nacionalista
d'esquerres a Menorca.
Fugint dels tòpics i dels, ben sovint, xerecs arguments
que s'han formulat per explicar el nul entusiasme menorquí
vers la proposta baleàrica, cal avançar i aprofundir
en aquesta oposició, perquè entenem que ha de traspassar
ja el seu missatge negador i a la contra per tal d'esdevenir eix
programàtic vertebrador del menorquinisme. Cal fer, com dirien
els menorquinistes dels anys 30, “Menorca endins”: imprescindible
primer pas, encara per fer, si de ver creiem en una realitat política
de Països Catalans. Per nosaltres hauria d'esser, parafrasejant
Joan Fuster, un tema d'emergència nacional. En aquest
sentit, no hem de fer massa cas a les respostes que rebi aquesta
oposició treballada des del nacionalisme menorquí
a tot açò de “Balears, projecte de país”;
malament quan un país és projecte i, més malament
encara, quan ja disposam d'un país pel qual ens queda molta
–quasi tota– la feina de, en primer lloc, pensar-lo i,
en segon lloc, bastir-lo d'un cos institucional propi. I fem aquesta
crida perquè el nacionalisme que s'articula a Mallorca té
molt clar que Balears hauria de tenir futur polític. Si no
ho creieu així, llegiu l'editorial del magnífic número
que la revista cultural mallorquina Lluc (núm. 795-796/1997)
va dedicar a Menorca, en què es qualifica, bastant barroerament,
de “provincialisme eixorc” negar aquest futur polític
a l'arxipèlag. “El camí tan sols pot ser un:
la força de la unió”, sentenciava aquesta editorial.
Més explícit, encara, va ser el conseller de cultura
al Consell de Mallorca, Damià Pons (PSM-NM), que en la taula
rodona “Què hi ha de Països Catalans a les illes
Balears?” (organitzada també per Sa Sargantana, en aquest
cas a la Universitat Autònoma de Barcelona), no es va cansar
de repetir amb vehemència que el futur polític dels
Països Catalans passava pel pas previ d'unes Balears/país.
El país, però, hauria de ser, pels nacionalistes –i
no nacionalistes– menorquins, Menorca. I des d'aquesta realitat
–pensada i discutida tantes vegades com faci falta– avançar
en el camí de la sobirania nacional. No actuar així
comporta fer el primer pas en fals, intentar construir quelcom artificiós
que ens faria més mal de vendre, encara, aquest futur de
Menorca en tant que país català. Que, en definitiva,
l'oposició al balearisme esdevingui afirmació i compromís
per treballar i articular un demà polític i institucional
més atractiu que el que se'ns planteja a hores d'ara. Amb
tot, el debat és en mans dels nacionalistes d'esquerres perquè
les altres opcions han dimitit fa temps (si no de sempre) de la
proposta que ens ocupa: des de la dreta, que bé li estan
les coses així com estan, fins a les forces estrictament
progressistes que, federalistes o no, conceben que el Govern Balear
és prioritari; “es menorquins (cit de memòria)
mos hem de sentir cridats a participar en es Govern de sa Comunitat”
explicava a la cadena SER una convençuda Joana Barceló
el mes de setembre passat. I açò ho diu la darrera
candidata socialista a la Presidència del Consell de Menorca
que, segons aquest argument, deu ser quelcom semblant a un tràmit
previ a l'anhelada conquesta de la presidència autonòmica
pel seu partit.
Quins motius hi pot haver per tal que no s'enceti el debat?
Qui creu que aquest tema no ha d'estar en primera línia de
la política menorquina (si existeix) dels propers temps?
És que ni ens va ni ens ve?
* Diario Menorca: data?
|
