|
LA MUNTANYA ES FA VELLA*
Segurament que el títol d'aquest article recordarà
a ben pocs aquella cançó que Raimon cantava fa temps.
Cançó que joves com jo no vam viure en el moment de
la seva composició (1968) sinó molt després,
remenant entre els discos vells de casa o recuperats per la via
de l'amistat. I malgrat que no ho vam viure, sí que sabem
de què parlava el de Xàtiva. Al meu entendre, és
aquesta cançó de Raimon una de les més dures
i pessimistes. Claríssima, però. Els senyors Esteve
i González “després d'uns quants anys a Irun/
tornaren i trobaren les coses/ millor que abans,/ molt més
segures.” I ara perceben que “alguna cosa passa avui,/
vostès ben bé que ho saben,/ però no saben
el que és”.
Malgrat que la cançó és anterior a la
Transició crec que ja s'hi apunten alguns elements. Pens,
en aquest sentit, que és obvi que el procés de la
Transició política, a part de liquidar el règim
franquista i instaurar el que avui es manté per obra i gràcia
de la sagrada Constitució espanyola, va produir tot allò
del desencanto que s'ha perllongat fins avui portant-nos
a la desaparició, jo diria quasi total, de la societat civil
en tant que element d'actuació i de reivindicació
sociopolítica. Ha passat de ser un factor actiu a esdevenir
passiu. Arran de l'aprovació al Congrés de Diputats
de la Reforma de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Autònoma
de les Illes Balears (i Pitiüses), en Josep Portella escrivia
–a mitjan novembre i en les planes d'aquest mateix diari–
que el procés de reforma estatutària no havia produït
ni la més mínima reacció a nivell social, ni
en la seva etapa a Palma ni en la de Madrid. I se'n lamentava, amb
raó. Però és que crec que cal insistir en assenyalar
que els grans partits polítics amb els seus grans mitjans
de comunicació fomentant descaradament el pensament únic
han comportat el desmantellament de qualsevol cosa semblant a açò
que convenim anomenar societat civil. Així, les propostes
bàsiques per aprofundir en un sistema més democràtic
romanen oblidades als calaixos de les oficines electorals dels diferents
partits esperant que es convoqui la propera contesa electoral. Exemples
en sobren: el tema de les llistes obertes, la reforma urgent del
Senat (per evitar, per exemple, pagar un sou a un senador com Bernat
Llompart a qui no s'ha sentit per res en tota la legislatura), la
instauració de percentatges que propiciïn la participació
política de la dona... Aquest tipus de mesures ho són
tot manco anecdòtiques; són les que omplen de sentit
un sistema que es diu democràtic i que fomenta –conscientment–
el personalisme amb les llistes blindades; que prohibeix –explícitament–
l'ús de les llengües basca, catalana i gallega al Senat;
o que no ajuda –en res– l'entrada en el joc polític
per part de la dona. Un element que és important a destacar
és que la joventut pot ser la primera perjudicada per l'ofensiva
de, seguint Alfons Quintà, l'“Estat total”. I dic
que pot ser la principal perjudicada perquè, per una banda,
és el sector de la població que resta més allunyat
de determinats plantejaments formulats per partits o personalitats
del món polític que, en qualsevol cas, s'han format
com a tals en l'etapa franquista (Fraga, Martín Villa...)
o bé en el de la Transició (n'hi ha algun que no?).
Per altra banda, sobre la joventut recaurà en un futur les
conseqüències de l'acció política desenrotllada
avui i, més encara, la responsabilitat de bastir la futura
acció política. De temes, com abans, també
en sobren: ens volen vendre la moto que el moviment pacifista i
proinsubmissió ha arribat a la seva fi amb la flamant reforma
de l'exèrcit espanyol, sense voler recordar que aquest moviment
també es proposa la desmilitarització del territori
o la retallada dràstica de la política armamentística
(que porta el govern Aznar a vendre armes a Turquia –per tal
que continuï el genocidi vers els kurds– o l'anterior
govern González a vendre armament a la dictadura de Pinochet
a Xile). Un altre exemple molt més proper és el dels
estudiants universitaris que rebem per tots els costats: des del
Govern Balear amb una política (?) de beques (??) d'una injustícia
que clama al cel, o bé amb el revival feixista de
la policia espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona.
“Aquesta gent jove,/ ai!, aquesta gent jove,/ estudiants i
no estudiants,/ els hi la tenen jurada.”, canta Raimon.
Des de la posició política del menorquinisme
no es pot caure en la trampa; és més, s'hi ha de reaccionar
en contra decididament, amb la certesa que ens atorga la raó
en l'anàlisi i amb la convicció en els plantejaments.
¿Quan i amb quins mecanismes? És tema per un altre article.
Però abans de contestar recordau les paraules de Raimon (en
una altra cançó) segons les quals “qui pregunta
ja respon,/ qui respon també pregunta”.
* Diario Menorca: data?
|
