ESTRANGULAR LA CIUTADANIA

Malgrat la consolidació d'un estat democràtic i social, molts grups encara se senten aliens al projecte col·lectiu de ciutadania. Una prova la tenim en l'elevada abstenció que no deixa de registrar-se en els diferents comicis electorals a què esteim cridats a participar, siguin europeus, espanyols o menorquins. A Menorca, almanco un 30 % de la població, més de 15.000 persones, s'absté sistemàticament.

Es posa en qüestió, així, un dels principis fonamentals del sistema d'organització política que ha regit l'Europa Occidental des del final de la Segona Guerra Mundial: la creença que una integració econòmica soluciona tots els conflictes que obstaculitzen la consolidació d'una societat cohesionada basada en els principis d'igualtat, llibertat i fraternitat. Assegurant uns alts nivells de benestar, es creia, els conflictes existents s'esvairien, inclosos els socioculturals i identitaris. La seva superació permetria consolidar una societat amb unes normes i valors universalment acceptats (o almanco nacionalment inqüestionats), i alhora contribuiria a assegurar un creixement econòmic sostingut. Aquest nacionalisme cívic renovat involucrava la privatització de les identitats particulars, especialment les de caire ètnic, seguint el mateix procés que s'havia aplicat per superar els conflictes religiosos. Les identitats particulars havien de supeditar-se als renovats principis universals de ciutadania.

Res més lluny de la realitat. Tot i els èxits en la lluita contra l'atur que Aznar i la seva tropa no es cansen de recordar-nos, aquest nou segle que comença està marcat, cada vegada més, per l'exclusió social, els conflictes nacionals i l'estrangulament del principi de ciutadania. No només no s'han resolt els vells conflictes, com per exemple el basc, sinó que n'apareixen cada dia de nous que qüestionen amb força renovada el cor de valors bàsics de la nostra societat. ¿És encara vàlid el nostre concepte de ciutadania?

El pensament polític modern ha entès la ciutadania essencialment en termes d'universalitat. Independentment de les creences i característiques de cadascú, tothom és proclamat ciutadà, lliure i igual en drets i deures. Aquest principi de ciutadania, tan radicalment incloent, ha incorporat tradicionalment dos sentits addicionals: per una banda, la universalitat ha estat definida en termes de generalitat. Des del seu naixement, l'ideal republicà ha considerat fonamental l'adopció d'un punt de vista general que transcendeixi les diferències i els interessos particulars. El reforçament de l'homogeneïtat cultural dels ciutadans ho havia de facilitar. Les diferències lingüístiques, molt especialment, han estat considerades incompatibles amb els principis de la ciutadania; eren vistes com un germen de divisió i afebliment de la voluntat general. Per altra banda, la universalitat ha estat entesa, també, en termes d'igualtat en el tracte. Tothom, independentment de les desigualtats i les diferències socioculturals havia de ser tractat igual per la llei, encara que açò suposi perpetuar l'opressió i els desavantatges.

Per Iris Marion Young, és precisament aquesta manera d'entendre l'universalisme que està fent fracassar el projecte de ciutadania. Per aquesta autora nord-americana la realització de la genuïna ciutadania no és possible sense canviar el concepte mateix de ciutadania.

Com ha posat de manifest el pensament feminista, un punt de vista universal (o si és prefereix la voluntat general) no deixa de ser un punt de vista particular, però que ha trobat el recolzament suficient per situar-se més enllà de les trivialitats humanes. El concepte clàssic de ciutadania no és tan neutre i universal com ens fan creure: és un concepte masculí i blanc, i de classe mitja i heterosexual, entre d'altres. I és que el principi de ciutadania ha estat creat socialment en condicions de desigualtat, dins societats que, per exemple, identifiquen allò públic amb l'esfera masculina, i allò privat amb l'esfera femenina; el subjecte versus l'objecte, el treball versus la casa. De la mateixa manera, ja no podem amagar més que el nacionalisme cívic, tan alabat per la seva capacitat de situar-se més enllà de les divisòries ètniques particulars, en gran part no és altra cosa que una identitat ètnica d'un grup particular que ha estat investida d'universalitat per ser també la identitat dels qui no pertanyen a aquest grup però viuen dins el seu estat.

En la seva excel·lent crítica, Young també posa de manifest una altra contradicció de la democràcia: la igualtat en el tracte fa més iguals a uns que a d'altres. Les lleis, lluny de ser neutres, tendeixen a consolidar les desigualtats i diferències ja existents. Açò, en altre ordre de coses, ja ho ha plantejat la reforma educativa: tractar tots els alumnes per igual sense excepció reforça la desigualtat, enlloc de combatre-la.

No ens ha d'estranyar, per tant, que l'ideal de la ciutadania no estigui aconseguint els objectius que el van impulsar. Hi ha una gran proporció de gent que encara se sent exclosa de la cultura (la identitat) comuna proclamada com a universal o nacional. Senzillament no és la seva identitat. No li han donat la possibilitat de participar sense renúncies. Són només espectadors sense possibilitat d'intervenir. La ciutadania és per a molts sectors, encara, una identitat excloent; com igual ho són els principis democràtics basats en la força de la majoria, els quals sense proposar-s'ho beneficien més a uns ciutadans que a d'altres.

Young no s'oblida de suggerir alternatives: proposa impulsar una ciutadania diferenciada. “L'objectiu –exposa amb gran claredat– no és donar una compensació especial als desviats perquè aconsegueixin normalitat, l'objectiu és des-normalitzar la manera com les institucions formulen les seves regles a fi que revelin les circumstàncies i necessitats plurals a què han, o haurien, de respondre”. Es tracta d'alliberar el principi de la ciutadania universal de les connotacions homogeneïtzadores que s'hi amaguen, es tracta de fer normal la diferència i la pluralitat, es tracta d'acceptar que som universals perquè també som locals i particulars. Conseqüentment, almanco tres tipus de drets col·lectius haurien de ser reconeguts de manera permanent: els drets de les minories culturals, és a dir, dels immigrants; els drets d'autogovern de les minories territorials, és a dir, dels pobles com el nostre; i els drets de representació social, és a dir, dels col·lectius socialment desfavorits i discriminats com ho poden ser les dones, els vells, els homosexuals o els joves.

Què enfora està la política del PP de donar al principi de ciutadania el sentit renovat que proposa Young, què enfora queda una societat plural, justa, solidària i cohesionada. Notícies inquietants es poden llegir gairebé cada dia, especialment en boca de Mayor Oreja, que fan d'Espanya una identitat cada dia més estreta i incòmoda als que no complim tots els requisits ni ens hi sentim gaire còmodes. Què a prop que està de nosaltres la política de Margaret Thacher tan liberalitzadora de l'economia com repressora de tot els que li era discrepant al seu projecte. La cara amable del PP és cada dia més com una rialla cínica del gran germà.

*Diario Menorca: Mirador Nacionalista, 7/8/2000