LA LLENGUA EN UN PARANY

En gairebé 20 anys de normalització lingüística s’ha aconseguit que un 55% de la població de Menorca, segons una enquesta recent de la Direcció General de Política Lingüística, escrigui més o manco bé en Català. Aquesta dada contrasta amb l’evolució del percentatge de gent que el parla habitualment. No hi ha hagut cap augment significatiu del nombre de gent que té el català com la seva llengua materna. És més, avui per avui, és el castellà la llengua que domina a molts carrers, patis d’instituts i pistes de ball. Ens trobam amb la paradoxa que el procés de normalització lingüística tot i fer competents a molts menorquins en la seva llengua, i promoure’n l’ús als teatres, aules, comerços i llibreries, no ha tingut una incidència significativa en l’ús quotidià del pla de Menorca. És a dir, la hipòtesi que s’ha emprat fins ara per justificar el procés de normalització lingüística no ha resultat ser prou efectiva: l’ús informal de la llengua no ha augmentat amb l’increment de la competència lingüística i la promoció d’espais formals de comunicació en català. Si volem fer del Català una llengua plenament normal caldrà, per tant, també obrir un debat que ens aclareixi perquè parlem el que parlem i quins són els factors més decisius que hi influeixen. Aquesta és la meva contribució.

Per damunt de tot parlam el que parlam perquè sí. Si jo parl en Català amb els meus pares i amics, a la botiga i a la platja no és perquè m’ho hagi proposat sinó perquè senzillament sempre ho he fet així. La llengua és una pràctica quotidiana i espontània però mai neutre, és el resultat de moltes decisions personals, empresarials i polítiques. Són 200 anys de centralisme castellanitzant el que explica, per exemple, el costum que tenim la majoria de nosaltres de parlar en castellà a tota aquella persona que té la llengua d’en Cervantes com la seva llengua materna, encara que hagi viscut a Menorca tota la seva vida, i estigui en possessió del certificat C de Català. No és descabellat relacionar aquest costum amb les pràctiques lingüístiques d’institucions com l’escola o l’exercit, les quals han estat durant molts anys la corretja de transmissió del poder de Madrid. Els nostres costums lingüístics són en bona part fruit de l’intent explícit i continuat del nacionalisme espanyol de reduir el català a usos exclusivament familiars i tradicionals, és a dir de fer-la una llengua de segona categoria, del passat. Aquestes pràctiques i costums només canviaran si s’interioritzen unes actituds lingüístiques diferents. Si volem que el Català sigui una llengua normal cal que esdevengui una llengua forta, òbvia, inqüestionable, és a dir una llengua que s’usa perquè sí. Malauradament ens trobam que avui la nostra llengua no ha sedimentat, encara, pràctiques lingüístiques prou favorables: el Català és encara una realitat voluntària, qüestionada i qüestionable.

Parlam una llengua, també, perquè ens aporta alguna cosa. I és que a través de la llengua no només ens comunicam sinó que també ens feim com a persones i ens imaginam com a membres d’una comunitat cultural, social i política. Si tant d’anys d’absolutisme i feixisme no han destruït el Català de Menorca, no ha estat per manca d’esforços, sinó, més aviat, per les debilitats del projecte nacional espanyol que ha estat incapaç d’oferir-nos res de bo. L’absolutisme centralitzador, opressor i anacrònic va fer impossible que ens imaginéssim com a membres de la comunitat que es pretenia vehicular a través del castellà. Si en aquests moments poca gent s’apunta al Català és, en part, perquè no hi ha per les circumstàncies que siguin, un projecte polític, social i cultural prou engrescador que es vehiculi a través de la nostra llengua. La nostra incapacitat d’integrar socialment els nous immigrants és, idò, una mala notícia per a la normalització de la llengua. La gent que ha adoptat el Català de gran ho ha fet, sempre engrescada per formar part plenament de la nostra comunitat i esperonada pel desig d’una vida millor. Si Menorca no aporta res als nous menorquins, aprendre la nostra llengua esdevindrà una càrrega sense sentit.

Tenim, per tant, la nostra llengua i cultura atrapada en un parany: entre la incapacitat política de fer-la normal i la incapacitat social de donar-li contingut. El Català no és ni prou poderós, ni prou motivador per fer el salt que li fa falta. Ens trobam amb una llengua que ha de fer front a la fortalesa d’un nacionalisme espanyol sense escrúpols dels Aznars i Zapateros amb la debilitat permanent i volguda de la nostra autonomia. Si la nostra llengua no és encara òbvia és perquè les nostres institucions polítiques, socials i econòmiques són encara massa febles per donar-li el suport necessari. Si la nostra llengua no està despertant prou entusiasme és perquè el nostre projecte com a país, tampoc en desperta.

Cal que treballem encara més per bastir uns espais comunicatius plenament normalitzats, als mitjans de comunicació, a l’escola, al món econòmic. Però sobretot cal que ens creguem el que feim, que omplim de contingut el projecte polític i social que es vehicula a través del Català. Em desencoratja veure com alguna vegada, sortosament poques, la mateixa presidenta de Menorca, de la qual no en tenc cap dubte del seu amor a la llengua, ha usat el castellà pels mitjans de comunicació o en alguna inauguració. No parlar en Català als qui no el parlen, més que una manca de respecte, és tancar les portes a nous parlants. Minoritzar-nos. Creure-s’ho comença per tractar a tots menorquins venguin d’on venguin amb la mateixa consideració i entrega, i amb la mateixa llengua, amb la llengua de Menorca. En definitiva les institucions menorquines només seran capaces de fer alguna cosa per la llengua si són capaces de fer alguna cosa, també, pels menorquins i menorquines.

* Diario Menorca: Mirador Nacionalista, data?