|
LA METAMORFOSI DEL FOC
Aire i art; art i aire. El seu firmament estava compost d'aquests
dos elements. Dos elements que combinats esdevenien un de sol, el
més intrigant misteri que romania encara inalterable amb el pas
del temps. La metamorfosi del foc, alimentada per l'aire, infantava
la transparència més nítida, la consistència més precària, l'art
més menestral. Unes ànimes delicades eren les escollides hereditàriament
per a donar vida a aquella mestria. Ella era ara el següent dels
creadors del misteri, era la pròxima bufadora de vidre.
De molt petita havia estat educada per al respecte a l'Element.
Els seus progenitors s'havien esmerçat inculcar-l'hi tota la tradició
mil·lenària que havia forjat la família des que, segles enrera,
havien descobert el vidre i la docilitat amb la qual es deixava
donar forma. Li havien transmès les més depurades tècniques, el
més ampli ventall de formes possibles, el coneixement dels millors
materials. Però sobretot li havien transmès l'amor de totes les
generacions anteriors. Un amor que, segle rere segle, havia mudat
en veneració. I un amor que els havia permès sobreviure a totes
les inclemències de la vida.
El vidre es convertí en el seu joc d'infantesa. La creació de formes
noves era el seu lleure, i el taller el seu racó d'intimitat. L'obsessió
en què s'anava transformant el respecte cap al vidre provocà una
personificació de l'Element. El vidre es convertia en el seu confident,
un confident que escoltava silenciosament, i demostrava la seva
comprensió a cada nova guspira d'aire que l'enriquia. Un confident
que sabia conservar la intimitat d'uns sentiments que, altrament,
no haurien gosat endinsar-se en el món exterior. Un confident que
anava acumulant coneixements que ningú altre arribaria a percebre.
Ella anava construint una personalitat fràgil, que tenia com a únic
referent l'Element. Anava convertint-se en una persona totalment
inescrutable, dura en aparença, però només estalonada en el vidre.
La passió que professava cap al vidre la portà a descobrir tècniques
noves, que conferien a l'Element una bellesa major, una transparència
intensa, i també una gamma de colors desconeguts que enriquiren
la tradició familiar sobtadament. La seva manya amb el vidre augmentava
dia rere dia, així com també anaven augmentant els secrets que acumulava
l'Element. Secrets que parlaven d'una persona sola, trista, decebuda
per la vida i sense un projecte de futur. Secrets que esdevenien
plors, paraules que es perdien en la transparència d'unes figures,
en els colors intensos d'unes altres, però que no trobaven altre
consol que el silenci.
El taller s'anà convertint en la seva llar. La foscor d'aquell
contorn s'endinsava en la seva mirada, l'ardor del recinte formava
part del seu cos, i l'amplitud de l'espai es perdia a dintre el
seu pensament. Dormia allà, enmig de calderes enceses, milers de
figures imperfectes i secrets emportats pel temps. Ella confiava
en què un dia el vidre li mostraria la sortida a aquell existir
imperfecte. Esperava que, malgrat el seu silenci perpetu, un dia
el vidre confiaria en ella, tant com ella ho feia en ell, i que
junts podrien assolir nous móns, nous indrets on poder ser feliços.
El seu projecte de futur voltava entorn del vidre. Tota la seva
vida s'articulava al voltant de l'Element.
La seva vida acabà per conformar-se únicament del vidre. Es passava
tot el dia al taller, sense dormir ni menjar, només bufant i creant
noves figures d'un vidre cada vegada més pur, més nítid. A cada
alenada d'aire, posava un dels seus secrets, una de les seves confessions,
dels seus plors i desconsols. Alguna vegada, una llàgrima s'havia
escapolit fins a l'interior d'una d'aquelles figures, transformant-se
en un vidre fosc, fort i abrupte. Ella havia perfeccionat el procés
de creació, centrant l'atenció en cadascuna de les fases. Atiava
el foc manualment, amb sospirs que sortien del fons de la seva ànima.
Agafava el bufador amb delicadesa, com una mare agafava el seu fill
en braços. Bufava xiuxiuejant paraules, sentiments, i refredava
el vidre amb afalagaments cap a aquella nova figura que acabava
de néixer.
Els secrets se li acabaven. Tot el seu interior ja era conegut
pel vidre. Només quedaven aquells sentiments més íntims, aquells
difícils d'explicar, aquells que un només deixa lliures quan nota
que algú altre és part d'ell mateix. Ella sentia la necessitat que
el vidre, el seu confident immutable, conegués tota la seva persona,
i anà desvetllant aquells secrets. A poc a poc, molt a poc a poc,
xiuxiuejava aquells sentiments mentre creava noves figures, figures
que, a cada nou secret, esdevenien més belles, més pures. Eren d'un
color fosc, petites, però dures i aspres. Es passà tota un dia desgranant
les seves darreres intimitats.
Al demà al matí, els operaris entraren al taller. Ella no era per
enlloc. La buscaren per tots els racons, però la recerca no tingué
resultat. Una hora més tard, trobaren al terra una figura de vidre
molt petita, negre, però d'una brillantor única. |