LA METAMORFOSI DEL FOC

Aire i art; art i aire. El seu firmament estava compost d'aquests dos elements. Dos elements que combinats esdevenien un de sol, el més intrigant misteri que romania encara inalterable amb el pas del temps. La metamorfosi del foc, alimentada per l'aire, infantava la transparència més nítida, la consistència més precària, l'art més menestral. Unes ànimes delicades eren les escollides hereditàriament per a donar vida a aquella mestria. Ella era ara el següent dels creadors del misteri, era la pròxima bufadora de vidre.

De molt petita havia estat educada per al respecte a l'Element. Els seus progenitors s'havien esmerçat inculcar-l'hi tota la tradició mil·lenària que havia forjat la família des que, segles enrera, havien descobert el vidre i la docilitat amb la qual es deixava donar forma. Li havien transmès les més depurades tècniques, el més ampli ventall de formes possibles, el coneixement dels millors materials. Però sobretot li havien transmès l'amor de totes les generacions anteriors. Un amor que, segle rere segle, havia mudat en veneració. I un amor que els havia permès sobreviure a totes les inclemències de la vida.

El vidre es convertí en el seu joc d'infantesa. La creació de formes noves era el seu lleure, i el taller el seu racó d'intimitat. L'obsessió en què s'anava transformant el respecte cap al vidre provocà una personificació de l'Element. El vidre es convertia en el seu confident, un confident que escoltava silenciosament, i demostrava la seva comprensió a cada nova guspira d'aire que l'enriquia. Un confident que sabia conservar la intimitat d'uns sentiments que, altrament, no haurien gosat endinsar-se en el món exterior. Un confident que anava acumulant coneixements que ningú altre arribaria a percebre. Ella anava construint una personalitat fràgil, que tenia com a únic referent l'Element. Anava convertint-se en una persona totalment inescrutable, dura en aparença, però només estalonada en el vidre.

La passió que professava cap al vidre la portà a descobrir tècniques noves, que conferien a l'Element una bellesa major, una transparència intensa, i també una gamma de colors desconeguts que enriquiren la tradició familiar sobtadament. La seva manya amb el vidre augmentava dia rere dia, així com també anaven augmentant els secrets que acumulava l'Element. Secrets que parlaven d'una persona sola, trista, decebuda per la vida i sense un projecte de futur. Secrets que esdevenien plors, paraules que es perdien en la transparència d'unes figures, en els colors intensos d'unes altres, però que no trobaven altre consol que el silenci.

El taller s'anà convertint en la seva llar. La foscor d'aquell contorn s'endinsava en la seva mirada, l'ardor del recinte formava part del seu cos, i l'amplitud de l'espai es perdia a dintre el seu pensament. Dormia allà, enmig de calderes enceses, milers de figures imperfectes i secrets emportats pel temps. Ella confiava en què un dia el vidre li mostraria la sortida a aquell existir imperfecte. Esperava que, malgrat el seu silenci perpetu, un dia el vidre confiaria en ella, tant com ella ho feia en ell, i que junts podrien assolir nous móns, nous indrets on poder ser feliços. El seu projecte de futur voltava entorn del vidre. Tota la seva vida s'articulava al voltant de l'Element.

La seva vida acabà per conformar-se únicament del vidre. Es passava tot el dia al taller, sense dormir ni menjar, només bufant i creant noves figures d'un vidre cada vegada més pur, més nítid. A cada alenada d'aire, posava un dels seus secrets, una de les seves confessions, dels seus plors i desconsols. Alguna vegada, una llàgrima s'havia escapolit fins a l'interior d'una d'aquelles figures, transformant-se en un vidre fosc, fort i abrupte. Ella havia perfeccionat el procés de creació, centrant l'atenció en cadascuna de les fases. Atiava el foc manualment, amb sospirs que sortien del fons de la seva ànima. Agafava el bufador amb delicadesa, com una mare agafava el seu fill en braços. Bufava xiuxiuejant paraules, sentiments, i refredava el vidre amb afalagaments cap a aquella nova figura que acabava de néixer.

Els secrets se li acabaven. Tot el seu interior ja era conegut pel vidre. Només quedaven aquells sentiments més íntims, aquells difícils d'explicar, aquells que un només deixa lliures quan nota que algú altre és part d'ell mateix. Ella sentia la necessitat que el vidre, el seu confident immutable, conegués tota la seva persona, i anà desvetllant aquells secrets. A poc a poc, molt a poc a poc, xiuxiuejava aquells sentiments mentre creava noves figures, figures que, a cada nou secret, esdevenien més belles, més pures. Eren d'un color fosc, petites, però dures i aspres. Es passà tota un dia desgranant les seves darreres intimitats.

Al demà al matí, els operaris entraren al taller. Ella no era per enlloc. La buscaren per tots els racons, però la recerca no tingué resultat. Una hora més tard, trobaren al terra una figura de vidre molt petita, negre, però d'una brillantor única.