IMMOLACIÓ

Era d'un tarannà difícil. Un no sabia mai en quin moment podia arribar el canvi de caràcter sobtat de cada dia. Mai no havia aconseguit dominar aquella cosa capritxosa que habitava dins del seu cos caduc, i que decidia l'humor de cada moment de la mateixa manera que els homes del temps prediuen el futur: a cara o creu. Mira que havia comprat cintes de relaxació, d'aquelles que es venen en metzineres. També havia demanat consell al seu nebot, estudiant de psicologia, que s'hi havia dedicat d'allò més en analitzar el seu cas, amb la insistència d'aquells universitaris inquiets que acaben per cansar a qui els pateix. I havia trucat a programes de ràdio de mitjanit, on aquelles veus pròpies de telèfons eròtics donen consells i et parlen com si fossis estúpid, però res no havia servit per calmar els seus radicals impulsos. Aquell caràcter no era innat, com li havia dit el pesat del nebot universitari. Era la conseqüència d'una dependència, una dependència que havia nascut com a conseqüència d'una manca d'integració social. De veritat que els universitaris tenen un vocabulari que posa de mala llet.

Des de petit s'havia aferrat a totes aquelles coses que els altres feien. I no és que això li ferís la seva moral, ni aquella veueta pesada de la consciència (veu que feia anys s'havia quedat afònica a causa d'una laringitis intencionada). Simplement era així. Volia compensar la seva relativa raresa intel·lectual, el seu alt rendiment escolar, amb uns símbols d'apropament a l'esfera d'al·lots “normals”, aquesta categoria que es forma a les escoles, i que només acostuma a tenir com a criteri criticar els alumnes que destaquen, sobretot els pilotes. Ell no era un pilota, però el seu interès per tot allò que li ensenyaven a l'escola el feia ser un estrany pels altres alumnes. I és per això, per integrar-se en el grup dels al·lots “normals” i enrotllats, que s'apropiava d'aquells costums que identificaven aquest grup.

És per això que de petit havia quedat més d'una vegada amb la cara marcada quan s'havia volgut barallar amb un alumne d'un curs superior, per demostrar la seva força física. També era per aquest motiu que sempre es comprava les joguines més modernes, les bambes més agressives i les motxilles de la marca que en aquell moment era moda (afortunadament, la seva família no tenia cap problema econòmic per satisfer tots els desitjos del seu únic fill). Alguna vegada havia intentat anar a e amb els deures sense fer, però li interessaven massa tots aquells temes, i mai no ho havia aconseguit. Potser ell era l'únic que no detestava l'alt preu dels llibres de text, ja que se'ls estimava.

I quan es va anar fent gran, va intentar sortir amb les noies més maques de l'escola. No li anava malament, ja que tenia la sort de ser prou ben plantat. La seva llista de conquestes amoroses transitòries, d'aquelles de nens de tretze anys, era prou àmplia. I més tard, aquest afany per integrar-se en el cercle de la normalitat l'havia empès a culminar el procés. Per ell, aquest era el pas definitiu per entrar en l'apassionant elit de les persones normals, aquella que era reconeguda socialment entre la gent de la seva edat, els individus amb glamour. Va començar empès per aquell impuls tantes vegades mal utilitzat de fer-se gran. Un impuls que li va servir per descobrir el veritable sentit de la seva existència.

Va quedar marcat per la primera vegada. I és que totes les primeres vegades marquen, ja sigui per bé o per dolent. Un és conscient que s'està introduint en un nou món, que està descobrint facetes d'un mateix que desconeixia, i que fan girar totalment el curs del seu futur. Fou en un descampat que hi havia a les afores de la ciutat. Estava nerviós, molt nerviós. Tenia por de no estar a l'alçada de les circumstàncies, de no resistir-ho. Havia vist moltes persones que ho havien intentat, i no havien pogut. Malgrat tot, el desig d'integració social era tan gran que va vèncer els nervis i va debutar en el món dels fumadors. La mà li tremolava quan es posà el cigarret a la boca, un Gold Coast que havia comprat d'amagat a la màquina d'un bar. L'emoció del moment l'omplia, i descobrí el gust amarg del cigarret sense encendre. I finalment, agafà l'encenedor que havia pres al seu pare, aquell que li havien regalat a la darrera fira a la que havia assistit. L'encengué, i l'acostà al cigarret.

Fou un amor a primera calada. La sensació de plenitud, d'exuberància de plaer, l'embriagà, com una bona còpula embriaga una mantis religiosa (de religió indefinida, potser canibalisme). Anava descobrint a poc a poc l'aroma d'aquell Gold Coast a mesura que cada calada es feia més profunda que l'anterior. Xuclava amb fruïció el filtre, esforçant-se al màxim per accelerar el camí de la nicotina cap al seu cos, un cos que, des de la primera glopada d'aquella droga políticament correcta, s'havia mostrat propens a cedir espai i més espai a aquell narcòtic barat. I és que, des de bon principi, ell havia optat per permetre l'entrada al seu organisme d'aquell fum orgasmàtic. Havia creat una ruta turística per a aquell visitant tan gratificant que començava als llavis, on la droga disseminada prenia el primer contacte amb el seu nou hoste. Seguia per la boca, on es permetia que el visitant fes un recorregut lliure, per així conèixer cadascun dels secrets d'aquella cova humida, la seva llar des de llavors. Seguidament, es conduïa l'inquilí cap a la laringe, on experimentava una baixada vertiginosa en picat, baixada que servia per descarregar adrenalina. Durant el descens, es passava per les cordes vocals, una espècie de columnes prehistòriques, que tremolaven cada vegada que veien passar el fum (des de sempre havien tingut fama de xenòfobes). I ja llavors, la droga arribava al destí més desitjat: els pulmons. Allà, cada fumet campava al seu aire, voltava, mirava, fotografiava, preguntava, fins que el guia sonava el xiulet que marcava l'hora de sortir. Alguns dels fumets aprofitaven per endur-se'n un souvenir d'aquell lloc, souvenir en forma de minuts de vida embolicats amb paper lluminós, i que es venien a preus mòdics. Una vegada satisfetes les ànsies compradores del fum, s'enfilava el mateix camí pel qual s'havia entrat, i se sortia al món exterior amb una gran expiració.

La sensació d'alleujament que li proporcionà aquell munt d'herbes exòtiques cremades i embolicades amb paper no la trobà mai més enlloc. Des d'aquell moment, es convertí en un fumador en tota regla. Però ara ja no ho feia per sentir-se integrat en el cercle d'al·lots líders de la seva edat, sinó per plaer. Abans de començar, havia decidit que fumaria sempre davant d'aquells ídols en forma d'individus amb grans a la cara i veus poc estables, per demostrar la seva vàlua com a membre del grup. Però la recerca de la totalitat que li proporcionava aquell nou costum ja no necessitava justificacions en forma de necessitat d'integració social, d'autoestima o d'intents d'establir vincles amorosos. Era només la complaença d'un estímul físic. Cada nou cigar era com la primera vegada, i cada experiència superava l'anterior.

I així va anar creixent. La vida per a ell era el que passava entre un cigar i el següent. La seva agenda estava determinada pels espais que quedaven buits entre cada injecció de plaer. I és que els primers anys, podia fumar i fer una altra cosa a la vegada. Però arribà un moment que el moment de fumar s'havia convertit en un sagrament que no acceptava la blasfèmia d'una acció que trenqués la solemnitat de fumar. El tabac era la seva religió, la seva política i la seva parella. A mesura que anava passant el temps, la seva escala de valors ètics s'anava reduint: tots s'anaven concentrant, com les empreses sota els governs de dretes. L'acte de fumar es va convertir en l'eix a partir del qual s'articulava la seva vida. Tots els seus esforços se centraven en aconseguir les condicions per poder fumar.

Aconseguir aquestes condicions era crear l'atmosfera adequada. No era el mateix fumar al mig del carrer, a un bar o a casa. No es podia gaudir igual. I acabà convertint la seva casa en el temple del fum i la nicotina. Només obrir la porta del seu ampli pis, la flaire a nicotina s'internava pel cos i el condicionava per poder aguantar en aquell baf, entrenant cada cèl·lula, cada neurona, per sobreviure. Era un curset ràpid de supervivència en condicions hostils. Ell, però, ja feia temps que havia superat aquell curset. De fet, en les partícules de nicotina que impartien el curset, hi havia un tros d'ell mateix. L'ambient mateix era part d'ell. El baf de nicotina, la boira permanent, la cendra per terra i els cendrers sempre plens havien esdevingut tant seus com els braços, les mans o els ulls. Allà, al seu pis, és on tot el seu ésser es retrobava, i aquell pis i ell es transformaven en una sola cosa: un gran orgasme de nicotina on ell es podia realitzar.

Però per poder fumar necessitava que es complís una altra condició: disposar dels recursos necessaris per aconseguir el cigar, la seva drecera cap a l'èxtasi. Al principi, quan podia combinar el seu vici amb la seva professió, no tenia problemes per aconseguir diners. Tenia un sou a final de mes (un sou que sobrepassava en escreix la mitjana dels sous estatals, ja que de petit s'havia assegut al mateix pupitre que el que ara era el president de l'empresa on treballava), sou que dedicava en gran part a satisfer la seva necessitat de plaer. Fou en aquella època quan consumia les marques més cares del mercat, els sabors més fins, el tabac roig. Però a mesura que el procés de fumar anà ocupant més temps en la seva vida, l'amistat del seu cap anà minvant, fins que l'acomiadà. Fou llavors quan, amb els diners que li proporcionava el suculent subsidi d'atur (llavors es demanava perquè havia estat treballant fins aleshores, si es podia viure rascant-se la panxa), es decantà cap al tabac roig més barat.

I, finalment, quan se li acabà la ganga de l'atur, i hagué de viure dels pocs estalvis que tenia al banc, i que anaven disminuint a un ritme vertiginós (no només pel que ell gastava, sinó pels interessos hipòcrites del banc), s'hagué de passar al tabac negre. El canvi fou substancial. Passà del sabor acaramel·lat del tabac roig, a la foscor del negre. Hagué de suplir la finor del roig pel pes al coll que suposava fumar negre. Però la fortor del Ducados s'anà ofegant amb el temps, a mesura que el cos s'anà adaptant a aquell nou gust. I és que el fum del tabac negre feia la mateixa ruta turística per l'interior del seu cos que el roig, però era més curiós. Era com els turistes japonesos, que es fixen en tots els detalls, que són impertinents, fan fotografies i sempre compren souvenirs.

I arribà un moment en què el cigar acabà formant part de la seva fisonomia. Aquell tub d'herbes plegades s'incrustava al buit que s'havia format als llavis amb la forma perfecta per aguantar la cigarreta sense esforç. Només deixava de fumar quan estava dormint, i encara llavors respirava l'aire nicotinitzat de la seva llar. Encendre el cigar, tirar la cendra, apagar-lo i tornar-ne a encendre un altre s'havia convertit en una acció mecànica.

Fins que l'economia no li permeté d'adquirir més cigars. Havia provat de demanar caritat al carrer, amb aquella canterella assajada dels rodamóns de “es triste pedir, pero más triste es robar”, però fer allò no el deixava fruir completament del plaer únic. Així que acabà sense un duro, després de vendre el seu temple de nicotina i totes les seves pertinences. També havia provat de robar, però aquella acció tampoc no el deixava concentrar en l'absorció del fum.

La desesperació s'apoderà del seu cos, i envaí un tros de l'ampli espai que la nicotina ocupava al seu cervell. Quan apagà el seu darrer cigar, l'acció reflexa de portar-se'n un altre a la boca no es deturà. Però no es va donar compte que el que s'havia posat a la boca era el dit índex de la mà esquerra. La seva consciència havia mort feia temps, i també la sensibilitat del dolor. Encengué aquell dit, i se l'anà fumant acceleradament. La gran quantitat de nicotina que habitava al seu cos l'impedí de descobrir que allò que estava consumint no era un cigar.

I quan l'índex s'hagué dissipat, es fumà el polze, l'anular, el cor i el petit de la mà esquerra, amb total indiferència. L'acte era mecànic: encendre, xuclar i apagar. La necessitat física d'introduir fum a l'interior del seu cos era massa forta, i la inexistència de la consciència acabava de desfer la seva racionalitat. Una vegada la seva mà i el seu braç s'hagueren convertit en cendra i fum a dins del seu cos i del cendrer, la irreflexió el portà a consumir la seva cama esquerra, començant pels dits del peu, i acabant per cada múscul de la cuixa. El dolor no existia, i el sabor d'aquells músculs, que s'havien anat quedant secs, era diferent al de la nicotina, però la capacitat gustativa de la llengua havia desaparegut anys enrere, tapada pel fum i la cendra.

I després tocà la cama dreta, de dalt a baix, per seguir amb els seus òrgans sexuals. Físicament, havia desaparegut tota la part inferior del seu cos, però ell no ho notava, ja que els seus ulls estaven fixats en l'infinit, en l'èxtasi immaterial. Una vegada el miracle del foc hagué esborrat les seves extremitats inferiors, inhalà ràpidament el seu estòmac, la seva panxa, els pectorals, l'espatlla, el coll i el braç dret. La seva vista seguia abstreta, i la seva mentalitat perduda.

Mecànicament, acostà la seva llengua a una espelma, i anà fumant cadascun de les parts del seu cap, fins que tot el seu ésser es va desfer en cendra. Una cendra que el vent s'emportà pels aires, cap a l'infinit, allà on els vicis són eterns.