L'IL·LUMINAT

Respecte a la ciència, l'autoritat d'un millar de
persones no és superior a l'humil raonament
d'una sola persona.
Galileo Galilei

a Margarita Caules, cordialment.

I

A la vila de R, un llogarret tranquil, desplaçat de les turbulències que enfelloneixen el món, el sol descarregava els seus escassos rajos hivernals amb una gasiveria més que considerable. Aquesta manca de bon temps era la causa principal del caràcter ensopit dels vilatans, la majoria dels quals vivien sotmesos en un enclaustrament voluntari, ratificat per la inclemència climàtica. Per tal de passar el temps, molts d'ells havien desenvolupat una exquisida sensibilitat envers les activitats més insospitades (maquetisme de ponts construïts amb escuradents, cortines de ganxet fetes amb fil de pescar, pastisseria canina recreativa...). Aquestes els feien oblidar el tediós pas del temps, les hores del qual semblaven reàcies a abandonar la calentor bonhomiosa de les petites llars.

Andreu Pallars també sabia com descabdellar les tardes inacabables de desembre: escrivia novel·les. L'home es dedicava al fulletó amb una devoció absorbent, quixotesca. Li agradava de cultivar la novel·la de tipus històric, sobretot aquella que s'ambientava a l'edat mitjana. No debades Walter Scott era el seu autor de capçalera. Dels sis llibres que hi havia a casa seva, tres eren obres de l'escriptor escocès. Pallars es trobava inmers en l'elaboració d'una novel·la anomenada El Pendón de Santa Magdalena, de la qual en portava escrites més de tres-centes pàgines.

Aquell capvespre somort, la lassitud del temps se li havia encomanat. Per més que cercava els mots que la seva obra necessitava, aquests no volien sortir del pou en el qual reposaven tot esperant qualque ham poètic que els pesqués. Andreu Pallars va decidir aleshores que era millor deixar-ho córrer, esperar una ocasió millor per a continuar la seva tasca voluntariosa. Mitja hora més tard, la casa se li queia a sobre, l'avorriment se'l menjava. Va prendre la determinació de pujar a les golfes, un espai de la casa deixat de la mà de déu, una mena de mercat dels encants particular convertit en el reialme de la pols i del desordre més absolut. Hi pujava a la recerca d'alguna inspiració (açò és el que es va fer creure), amagada sota la voluntat explícita d'endreçar aquella cambra. I va ser mentre remenava per un munt de caixes que el destí se li va aparèixer en forma d'un vell cofre mig corcat. Andreu Pallars no es va adonar de la trascendència de la descoberta fins que no va obrir aquella capsota plena de pols que, va deduir, havia pertangut a un dels seus avantpassats. El seu bagatge, junt amb el de molts d'altres membres de la nissaga, havia anat a parar a les seves golfes, aquell cementiri oblidat de la memòria familiar.

El còdex que tenia a les mans era vell, molt vell. Li va treure la pols d'una gran bufada. No era molt gruixut i tenia les tapes de cuiro, força desgatat pel pas dels anys. Les fulles no eren de paper; pel tacte li van semblar com de roba. Pallars va obrir el llibre per la primera pàgina i no va poder entendre res. Primer va haver de desxifrar aquelles desastroses i inintel·ligibles lletrotes manuscrites. Quan li va semblar que ho aconseguia, continuà sense entendre res. Aquell llibre havia estat escrit en alguna llengua que no era la seva, possiblement en llatí. Andreu Pallars va agafar el còdex amb molta cura i va baixar al seu escriptori, a baix, al costat del menjador, i va deixar-lo devora dels seus folis manuscrits sobre la vida i els miracles de la congregació de templers de l'ordre de Santa Magdalena. Al cap d'un quart d'hora ja havia aconseguit que el rector del poble li deixés un diccionari de llatí, sota el pretext de voler traduir una sèrie de passatges dels evangelis a la seva novel·la.

Així, amb l'ajuda del diccionari va poder enfrontar-se a la comprensió d'aquella primera pàgina, en la qual sospitava que hi havia el títol de l'obra. Lentament va transcriure en un paper les lletres que anava desxifrant, fins a completar un primer missatge, ple de misteri: Lex mundi. Digitur episcopo Periplectomenus. Datum sub nostro sigillo secreto tricessima die aprilis anno a natiuitate Domini MCDI. Tres hores després havia desxifrat el que s'amagava darrere d'aquells mots criptogràfics: "La Llei del món. Feta per Epíscop Periplectomen. Donat sota el nostre segell secret tres-cents dies d'abril després del naixement de Déu...", seguit d'una abreviació que suposà d'alguna frase feta de benedicció, és a dir, un simple formulisme amb el qual no calia esforçar-se.

II

Quan Andreu Pallars va rebre la carta, en la qual el director de la prestigiosa revista The Scientist li retornava l'article que hi volia publicar sota els arguments de manca de rigor científic, esclatà la seva còl·lera. Com podia rebre una ofensa com aquella, ell, després de tants d'anys d'estudi del Lex Mundi, aquell tractat que demostrava de manera irrefutable que la terra era el centre de l'univers, l'eix a partir del qual giraven tots els planetes, inclòs el planeta ignífug, és a dir, el sol? Pallars no entenia què volia dir allò de la manca de rigor científic. Li semblava que eren prou clarificadores les cinc vies per les quals quedava demostrat el fet, vies aquestes que desenvolupava i explicava de manera complexa en el seu article, i que es podien explicar a partir d'un senzill sistema de lògica algebràica que havia desenvolupat: "La fi de T és A V Y, i per açò T és començament de U, així com la causa d'un efecte, essent A el mitjà; per la qual cosa T és començament de U contra V Z; mes quan T és en V Z i U en A V Y, aleshores T és el centre de U". O, el que és el mateix, la Terra és el centre de l'Univers. Com podia el món estar cec davant d'aquella evidència?

Andreu Pallars va païr molt malament aquella vexació per part de la comunitat científica. I va concloure que ell no tenia perquè seguir el mateix camí que tota aquella colla de filibusters que vivien d'esquenes a la gent, refugiats en les seves torres d'ivori i aliens a la realitat del món que els envoltava. És més, l'indignaven aquells llepafils que tenien la humanitat enganada en benefici propi. Creia Pallars que els científics s'havien conjurat per tal de mantenir el món lluny del coneixement de les coses. Així podrien aprofitar-se econòmicament de la ignorància de la gent. També tenia la convicció que aquests savis formaven un petit grup tancat, una mena de secta a la qual ell no hi havia pogut accedir, no per la vàlua dels seus coneixements sinó per no trencar amb aquell statu quo que en beneficiava uns pocs en detriment d'una inmensa majoria. En resum, creia que la ciència no era aliena als seus descobriments, però que a aquesta li convenia reconèixer la vigència de l'heliocentrisme per tota una sèrie de motius d'entre els quals destacaven els econòmics.

Per açò, Pallars va concebir una estratègia amb la qual faria caure la bena que privava la humanitat de la veritat de les coses i que, de retruc, desenmascararia aquella colla de vividors que s'autoproclamaven científics. Va reduir la seva tàctica en una frase que se li va ocórrer en un moment de lucidesa i que va considerar força enginyosa: "pensa globalment, actua localment". Calia començar la feina des de baix, és a dir, des de la gent del carrer. Així, Pallars va començar a escriure els seus pensaments en una petita gasetilla d'àmbit local, d'una notable difusió a la comarca. Va trobar convenient adaptar les seves teories al nivell cultural de la plebs. Així, en va fer un resum d'alt contingut pedagògic en què s'explicava com l'univers tenia forma d'esfera on tot era constant i inmutable. Aquesta es composava de cel empiri, firmament astral i planetes, el centre del qual era la terra. Per a il·lustrar-ho, reproduí la imatge d'una ceba. Cada pellofa de la mateixa representava l'òrbita que seguia cada un dels planetes, mentre que el cor de la mateixa equivalia a l'esfera terrestre.

Els seus articles van trobar, en un primer moment, adhesions incondicionals per part d'algunes persones, fet que el va encoratjar des d'un principi a seguir per aquell camí. Però també va trobar posicions contràries a les seves, amb la qual cosa es va iniciar una polèmica bastant llarga, que va anar més enllà de la premsa local de la vila de R. En un principi, la discusió va despertar momentàniament els vilatans de l'ensopiment en el qual vivien. Les diferents argumentacions es van traslladar a les peixateries, a les botigues, als cafès, a les mitges parts dels partits de futbol, a les reunions de les senyores de l'alta societat del tè de les cinc... El debat tenyí amb els seus colors qualsevol acte social del moment. Així i tot, el desenvolupament lògic de les coses, que sempre sol tendir a la desvirtuació, va reduir la polèmica als cercles periodístics i la va anar transformant en una tirallonga de desqualificacions i insults personals que alguns van aprofitar per fer aflorar antigues tensions entre les diferents famílies del poble. Malgrat tot, i encoratjat pel suport d'aquells que l'estalonaven, Pallars va publicar un llibre autoeditat, les poques vendes del qual el van obligar a vendre's el televisor i l'equip de música, per poder-ne pagar les despeses.

III

Vaig arribar corrents al casalot. Vaig arreplegar, pel camí, tota la pluja que el meu cos podia encabir. Una dona d'una trentena d'anys em va obrir la porta. Vaig pensar que devia ser la seva filla. Tenia ells ulls inflats de les llàgrimes i de l'insomni. Els cabells despentinats contribuïen a donar-li un to d'irreal a la seva figura. Em va acompanyar a una petita habitació a la qual s'hi entrava des del menjador. Era plena de llibres. Allí, en un racó, estirat a sobre d'un llit minúscul, Andreu Pallars passava les seves darreres hores a la terra. El cansanci es reflectia en els seus ulls enclotats i en aquella vella i descuidada barba blanca que li arribava fins al pit.
— Pare —va dir— em vull confessar abans de morir.
— Digues, fill meu —vaig respondre— què és el que et turmenta?
— Me'n vull anar d'aquest món sense el pes que em suposa per a la consciència veure com he viscut cinquanta anys de la meva vida només per a les meves teories i el Liber Mundi, deixant-ho tot de banda. Intentant dur la veritat a la gent. La meva dèria quasi m'ha costat la bogeria, m'ha fet perdre les amistats, la família i els diners. I ara, que ja em trobo en el darrer tram de la meva vida, veig que tot ha estat inútil, que he estat cec durant massa temps, que aquest no era el camí a seguir. Pare, aquest ha estat el meu pecat, i no vull morir amb aquesta culpa.

El vaig absoldre i va rebre l'extremaunció tot seguit. Pallars, però, no semblava alleugerit. Intentà treure-li ferro a la situació parlant de coses banals, però el pes de la culpa el corsecava i les llàgrimes no van tardar massa en recórrer les seves galtes. Vaig provar de consolar-lo parlant-li de la fe en Crist i de l'esperança de la ressurrecció. Pallars, sanglotant, va començar a repetir desesperadament que es penedia de la seva follia, però la veu se li anava apagant de manera gradual. La seva flama es consumia lentament. Els mots van esdevenir balbucejos, alguns d'ells del tot incoherents i inintel·ligibles, amb l'excepció dels que el van acomiadar d'aquesta vida:
— I tanmateix, no es mou...

Nota: Aquesta narració va guanyar el novè premi de narració curta "Illa de Menorca". Només hi he modificat la dedicatòria, més críptica en l'original enviat al concurs. Indirectament, M.C. i la seva filologia cavernària i acientífica va ser la culpable de la gestació d'aquest conte.