CONTE DE NADAL D'EN VÍCTOR DES FORN

Als pares.

“Som el que hem menjat, pensem el que hem après,
imaginem el que hem somiat i somiem el que hem viscut”
MÀRIUS SERRA

Havia decidit no sortir. Tenir feina a l'endemà, la vessa i la programació a la televisió de la pel·lícula Un lugar en el mundo el van fer desistir definitivament de fer plans. Tanmateix, no en feia mai de plans perquè sempre seguia el mateix ritual: de bar en bar pel port de Maó fins que tocaven les tres, que era quan decidia reassaborir el via crucis de tornar cap a casa alenant a les totes pujant l'empinada i pudent costa des General. Per tant, va sopar com va poder i es va apalancar al sofà esperant que acabàs un informatiu setmanal que ni li anava ni li venia.

La pel·lícula li va agradar més que la primera vegada que la va veure, fins i tot li va semblar que el personatge de Federico Luppi havia madurat encara més i que José Sacristán estava com a més convincent. En casos com aquests solia aixecar-se, anava a pixar, es bevia un got d'aigua fresca i s'anava a retrobar amb els seus amics els llençols nets que canviava cada dissabte; però mentre encara elucubrava sobre el film que havia acabat de veure, a la televisió va començar un serial d'anuncis d'horòscops, futuròlegs i altres professionals del gremi del més enllà. Els seus discursos i eslògans van indignar encara més les seves neurones que atabalades anaven d'aquí cap allà sorpreses que aquelles hores haguessin d'estar treballant per les peripècies d'un utòpic amb cabells blancs, una monja que no vestia de monja i un espanyol fill d'alemany a un poble de mala mort a l'Argentina. La qüestió és que en Víctor va començar a mig escoltar les veus que des del fons de l'aparell insistien que telefonàs per solucionar, millorar, conèixer, preveure o, fins i tot, canviar el seu futur. Ell arreplega un dels números de telèfon que esclaten a la pantalla i, amb les neurones susceptibles de declarar-se-li en rebel·lia, marca les nou xifres que ha memoritzat. Una veu gravada el saluda amb un “Hola, bienvenido a Línea Futuro. En un momento estamos con usted. Aguarde”. Per un instant està a punt de penjar l'auricular i deixar-ho estar, però abans que ho pugui fer, la musiqueta es talla de sobte –massa i tot, pensa– i una dona es predisposa a solucionar, millorar, conèixer, preveure o, fins i tot, canviar el futur del nou imbècil que es gastarà les peles en l'operació. Després que en Víctor l'informi de la seva data de naixement, del seu color preferit, d'insistir fins a tres vegades que no té nòvia ni res que s'hi assembli i, finalment, dels darrers dos números del seu carnet d'identitat, la interlocutora desconeguda li amolla que ha de ser més prudent en els seus intents amorosos i que s'hi ha d'esforçar un poc més, que aquestes coses no vénen així com així; li diu també –mentre en Víctor s'ha quedat amb què deuria voler dir amb açò que havia de ser més prudent– que té una salut de ferro i que procuri descansar més entre setmana, a la qual cosa en Víctor quasi li crida que ell porta un forn de pa i que descansar entre setmana és com demanar als pescadors que evitin la humitat. Finalment i després d'explicar-li en mig minut la situació dels astres, la vident li pronostica que el mes de desembre li serà clarament propens a la sort, però sort de veritat li diu. En Víctor demana si ja està, si no pot concretar més açò darrer de la sort. La futuròloga –contenta que el mateix client allargui un poc més la conversa-negoci– li ordena que compri loteria de Nadal; les condicions són que les cinc xifres del número sumin vint-i-un i que el compri al lloc de naixement d'en Víctor. Ell dóna les gràcies i penja. Té la sensació que li acaben de prendre el pèl, solemnement, es mira el rellotge i veu que té exactament quatre hores i mitja per dormir ja que l'endemà és un dels dos diumenges al mes que li toca treballar: per algun motiu és ell i no un altre qui regenta el forn.

El despertador fa la seva funció, com si la cosa no anàs amb ell, i vint-i-cinc minuts després en Víctor ja és davant del forn preparant la massa dels pans, coques i pastes dominicals. Deu minuts després arriba l'aprenent que ha contractat, amb tota la pinta de no haver anat a dormir, però en Víctor no li diu res perquè ell també ha fet el mateix quan el forn no estava al seu càrrec i perquè, a més, és segur que en Larry –que és com es fa dir l'aprenent– o no sabia que anit feien Un lugar en el mundo , o bé preferia exercitar el colze a la barra d'alguna taverna bruta i lletja. A les sis manco cinc, apurant al màxim, arriba na Clotilde disposada a posar-se darrera el taulell amb l'alegria i atenció que caracteritza el seu col·lectiu professional. Després de posar-se la bata blanca de rigor demana a en Víctor i a en Larry a veure si ells no voldrien comprar-li uns números de loteria de l'escola del seu fill per tal que la e se'n pugui anar de viatge de final de curs a Tenerife. Ni el número suma vint-i-un ni és al seu lloc de naixement, que és Barcelona, però creu que no pot negar-se a la petició de na Clotilde que acontenta amb un bitllet de mil a la mà. En Larry treu de la cartera dues-centes cuques –en paraules seves– a canvi d'un paper de color verd fluix amb tot el que diuen aquests tipus de participacions; el premi és una panera extraordinària.

* * *

Una de les coses que en Víctor té més clarament decidides és que enyora Barcelona, no en tant que ciutat on va néixer –era inexpert per triar, assegura als amics– sinó perquè és aquí on va començar a sentir-se ell com a protagonista de la seva vida. Amb els estudis d'Empresarials sota el braç va decidir tornar a Maó i continuar el negoci familiar del forn, que coneixia de sobres i que li permetria viure bé. Viure bé volia dir, entre moltes altres coses, poder visitar na Barcelona –com l'anomenava– cada tres mesos més o manco. Instal·lat a un hostal prop de la Sagrada Família, aprofitava els quatre dies de novembre que s'havia reservat per anar al cinema, visitar alguna exposició, anar al teatre i passejar, sobretot passejar. Ja ha fet plans: dijous al matí s'instal·larà a l'hostal i anirà a dinar a algun restaurant barat del centre; basc, dels que hi ha voltant Santa Maria del Mar; al capvespre anirà al cine a veure alguna pel·lícula de la qual ha de tenir el total convenciment que no arribarà a la cartellera maonesa: en tria una d'iraniana, d'aquestes que triomfen al festival europeu de torn. El matí de divendres el dedicarà a passejar i a visitar les llibreries que ensopegui en el seu itinerari indefinit i incoherent. A la tarda anirà al teatre amb l'entrada que va comprar per telèfon un mes abans de partir; després possiblement sortirà a recordar la constància acadèmica dels universitaris rondant amunt i avall del Gòtic o de Gràcia. Dissabte matí dormirà i anirà a dinar de macarrons a casa del seu cosí que estudia Humanitats des de fa set anys: són els efectes de la quota familiar que comporta que el seu conco en Tòfol compri el pa expressament en el forn d'en Víctor cada dia. Al capvespre, convidarà son cosí al cine i com que tindrà un munt de feina –és que a Humanitats ens fan llegir molt, dirà el caradura– hi anirà tot sol, possiblement a la Filmoteca. El matí de diumenge visitarà, fugaçment i emprenyat per no haver-hi anat abans, una exposició sobre Buñuel a la Casa de la Caritat. Dinarà on podrà i partirà cap a l'aeroport per tornar a la plàcida vida maonesa. Ja amb la targeta d'embarcament a la mà recorda que na Clotilde li havia donat sis mil peles perquè li comprés dos números de Nadal ben polits; en Víctor la maleeix un poc i ja es dirigeix cap a un d'aquests venedors que reciten la mateixa cantarella durant no se sap quantes hores durant no se sap quants dies per tal de vendre no se sap quants bitllets. Els dos que ell compra són del número, ben polit, 46.902. Quan se'ls posa a la butxaca de la camisa recorda la telefonada que va fer a uns futuròlegs després de veure no sap quina pel·lícula molt però que molt bona. Remira els bitllets i veu que sumen vint-i-un al mateix temps que s'adona que ara no és ben bé a Barcelona sinó al Prat de Llobregat, per més que li pesi. Atacat per una estranya sensació de mescla de superstició i consumisme resol anar a la recerca del venedor i comprar-li dos 46.902 més; abans, però, s'ha d'apropar a un caixer automàtic i excedir el pressupost de l'escapada a Barcelona. La situació provoca que dues mil neurones es declarin en vaga de fam indefinida perquè troben inadmissible que mentre elles viatgen a tota hòstia d'aquí cap allà treballant perquè en Víctor es decideixi a anar a la Filmoteca i a veure una pel·lícula iraniana, o a comprar-se fins a tres llibres (una guia de viatges a Obaba, un llibre de contes de Cortázar i una antologia de poetes joves andalusos), les altres neurones en bloc posin en qüestió la capacitat de paciència que en Víctor sempre havia demostrat i argumenten irades que vint-i-quatre anys ja és massa tard per fer canviar aspectes tan definits en el caràcter d'una persona com és precisament la paciència.

La tornada, malgrat el boicot neurològic, es presenta plàcida; comença a llegir Cortázar però finalment opta per deixar-se captivar per les cames d'aquesta hostessa que tot mostrant-li les seves quinze mil dents blanquíssimes ara s'inclina davant seu per servir-li l'aigua amb gas que tot just acaba de demanar.

* * *

Retornat a Maó, reprèn la fascinant rutina que es nega a compartir amb ningú més per por que se'n fotin (avui la gent se'n fot de tot, pensa) o bé perquè no vol que, de cap de les maneres, es descobreixi fins a quin punt cultiva la dignitat d'una persona poder fer el pa per tanta i tanta gent, així com pastes i coques de les quals se sent especialment orgullós perquè ell, en Víctor, és un enemic declarat i militant de les berenetes embolicades amb plàstic i fetes amb qui sap què. A banda de treballar, que per més que cultivi la dignitat d'una persona, no és el que més li agrada, passa el temps sortint a passejar pel camp sempre que pot o anant a fer-la petar amb els cambrers, o qui sigui per allà, davant del rebentat de Bailey's que pren ritualment al bar de costum sempre que no té feina al capvespre. Procura també visitar amb certa freqüència els seus pares. En part perquè així s'ha de fer però també perquè s'ho passa bé veient-los en la tranquil·litat que atorguen tants anys de relació que ell admira silenciosament (avui que precisament la gent se'n fot de tot). Son pare li donarà el darrer punt de vista de les notícies polítiques i del munt de cabrons que hi arriba a haver i que n'arriben d'esser de cafres els periodistes d'aquest país. Sa mare, mentrestant, s'interessa més per com li va tot i que s'hi ha de menester una de mà d'ajuda que ho digui, que per açò hi és. La conversa s'allarga considerablement i com que el conviden a sopar i no li fa prou ganes acorden que a l'endemà hi anirà a dinar.

Brou i bullit és el panxó ideal per un d'aquells dies de pluja i vent que ell notava a faltar força en la seva etapa universitària. Sa germana també serà a dinar perquè s'ho ha pogut combinar per no haver de quedar a la guarderia on des de fa un parell de mesos fa les pràctiques d'Educació Infantil, és a dir que canvia bolquers i moca nassos seguit seguit. Després de dinar prenen cafè amb uns crespells de conserva i ametlla que en Víctor ha preparat expressament que arar talla per la meitat perquè així tothom pugui variar. Mentrestant sa germana treu els àlbums de fotos de la família per fer la sobretaula. A la tele, l'home del temps assegura que s'espera algun plugim al nord de les Balears i son pare repeteix amb vehemència tot allò dels periodistes cafres, demanant directament a l'home del temps, que ara enllesteix a correcuita la previsió pel continent europeu, que a veure què cony vol dir nord de les Balears i a veure si és que no és capaç de dir Menorca, o què. El diàleg unidireccional s'acaba quan sa germana demana a son pare quants anys tenia ell en la foto on porta aquesta camisa tan cridanera i que com és que tenia aquells gustos. Son pare li contesta que allò era abans de casar-se i que més que qüestió de gustos, del que es tractava era d'aprofitar les anades i vingudes a Barcelona per festejar amb la dona que ara mateix clava les dents en una de les meitats de crespells d'ametlla recoberts d'abundant floreti. En aquest punt, les neurones antigament sublevades es reactiven per fer pensar a en Víctor que li hauria agradat viure aquells temps i poder festejar amb una barcelonina que prèviament hagués conegut a l'estiu a les roques de cala Corb o damunt l'arena calenta de sa Mesquida. Perquè hauria d'haver estat magnífic viure el final dels seixanta amb el desig que arribàs l'estiu per poder disfrutar d'unes platges i cales que a hores d'ara ja només es poden disfrutar lluny de les temporades turístiques i gràcies. Igualment magnífic hauria d'haver estat aprofitar caps de setmana llargs o allargats per partir cap a Barcelona, ni que fos per comprar-se camises cridaneres i discos que després es destrossaven a l'estiu en un tocadiscos connectat a la bateria del cotxe en una platja enfora del món. Havia de ser polit. Quan se'n entem, sa germana ja enllexteix la visita guiada a través de l'àlbum de fotos i abans que es disposi a agafar el segon, son pare s'aixeca i se'n va a la seva habitació d'on torna amb uns papers que dóna al fill. Són per tu, ratifica, com que ve Nadal. En Víctor se'ls mira i veu que son tres participacions de loteria de l'esplai de jubilats pel dia 22. Li dóna les gràcies i se'ls posa a la butxaca de la camisa.

* * *

El mateix dia 22 de desembre, abans d'anar cap el forn, quan en Víctor posa dins la cartera els pocs bitllets de loteria que ha comprat pensa que hauria d'haver regalat a son pare un dels que ell va comprar a l'aeroport de Barcelona. Decideix aleshores fer la promesa que en cas que hi hagi premi i que aquest sigui suficientment sucós rectificar amb alguna cosa que deixi ben satisfet a son pare. En arribar al forn a mig matí, el primer que veu és na Clotilde dedicada en cos i ànima a la discussió amb una clienta habitual sobre el temps que fa enguany comparat amb el passat. El diàleg gens transcendental va acompanyat per la cantarella robotitzada des de la ràdio dels al·lots del col·legi de San Ildefonso. Tot plegat; la discussió, la ràbia immensa que li fa la clienta, la ràdio, la pluja de nombres i premis menors, i el davantal lacònic de na Clotilde l'impulsen a entrar en les dependències del forn on, després de quedar-se en calçotets, es posa la bata que tot d'una s'aferra a la pell ja humida, per la calor, d'en Víctor a qui li agrada que la bata se li aferri pertot menys per la zona de la cartera, que li agrada dur damunt quan treballa, ho impedeix. Mentre prepara la massa dels pans rodons que considera l'especialitat de la casa i massa poc valorats pel públic consumidor que prefereix barretes primíssimes, mínimes i precongelades a aquest ideal de bellesa gastronòmica que ell elabora diàriament pels pocs que saben el que compren, pensa que potser ell també s'hauria de dedicar a vendre aquest tipus de pa, però finalment desisteix optant, com ell diu entre els amics i com si recordàs els apunts de carrera, per mantenir la qualitat al servei del consumidor. Mentre està enfrascat amb la política de màrqueting del forn, na Clotilde irromp violentament, amb el davantal penjant-li a l'alçada dels genolls, i plorant i xisclant com una bèstia. En Víctor l'agafa molt fort per l'espatlla mentre ella el besa per tota la cara i les mans. Finalment entén que el 46.902 és la grossa i que els hi ha tocat seixanta quilos a cadascun! En Víctor, amb les neurones borratxes i descontrolades per l'eufòria, es treu la bata i després de quedar-se en calçotets davant na Clotilde, la qual ja sospitava de feia temps que ell no duia res davall, promet convidar els al·lots de San Ildefonso a passar una setmana a Maó, a mirar de localitzar aquells endevinaires telefònics que li han portat la sort, a comprar un llaüt (el primer que li ha vingut al cap) a son pare... Tot açò ho planeja a crits mentre obre la porta del forn i desconnectat definitivament de la realitat hi llença la bata (que mai més se li aferrarà al cos) i que ara ja crema junt a la cartera.