EL VENEDOR DE MOSSOS

El venedor de mossos es frega alegre les mans, no perquè tingui fred, que no en té, sinó perquè el seu negoci no pot anar millor. Encara recorda els seus tímids inicis artesanals, quan la gent mirava amb malfiança els cartells que anunciaven el seu producte: “Mossos i mossegades”.

De primer, la gent s'hi acostava, dissimulant, com si fos una qüestió mig vergonyant, mig pecaminosa, però en poc temps havia estat un veritable “boom”, un èxit que havia ultrapassat totes les seves perspectives i l'havia convertit en un home molt enfeinat, però ric.

Des de primera hora del matí, les mares i les àvies (és la seva hora) vénen a cercar els mossets per als nadons i els més petits de la casa, per poder-los-els donar suaument, dolçament, mentre diuen: “És per menjar-se'l...”. A mig matí acudeixen, sobretot persones majors o desdentades a comprar mossos que els permetin afrontar l'àpat de migdia. De capvespre comencen a aparèixer les parelletes, de vegades junts, per “gais” (el mercat “homo” ha crescut d'una manera extraordinària), i aquells més íntims que es preparen per encàrrec i es serveixen ben embolicats i amb la màxima discreció. A la caiguda de la nit, no poden tancar; apareixen tota casta d'aus nocturnes, els que viuen a la fosca, noctàmbuls, i han hagut de posar un servei de vegades cadascun per la seva banda, a omplir-se de mossegadetes per al lòbul de l'orella o per al coll (els de clotellet es venen d'allò més). També mossos virils i més forts (“Serveixi's vostè mateix”) de màquina, que funciona tota la nit, per a vampirs assedegats.

Cada fosquet, quan tanca la porta i passa comptes, el venedor de mossos es sent feliç. Li agrada la seva feina que, a més a més, li ha proporcionat una situació acomodada. Posa en marxa la maquineta de distribució nocturna (mossos “estàndard”, no podem estar tota la nit desperts!) i se'n va cap a casa amb la satisfacció de la feina ben feta.

Arriba i la dona ja dorm. S'acosta al llit, la mira amb una barreja de desig i de tendresa. Tot el dia ha pensat en aquest moment; ha reservat un dels seus millors mossos, l'ha ensalivat, l'ha somniat i ara, per fi, es disposa a donar-lo.

Tracta de trobar el lloc més adient. La corba de l'anca, que el llençol ha deixat mig descoberta; la morbidesa de les sines amb el seu mugró rosa ben centrat; el muscle rodonet, daurat... Per fi es decideix pel clotell, que se li ofereix sota els cabells rossos, amb la seva canal central, i el diposita allí, ferm, però tendre, tal i com es posa un pardal en una branca: deixant un petit espai de temps, amb un suau alè inclòs, com quan passa un àngel.

–Ai! Quiet, atura't! –li fa ella– ja saps que no m'agraden aquestes ximpleries. Em fas mal!

Ell resta en silenci, s'acomoda a la seva banda del llit i queda amb els ulls oberts.

El venedor de mossos és un pastisser diabètic.