L'ILLA DEL REI

A trenc d'alba, del dia 22 de novembre de l'any 1286 de Nostre Senyor Jesucrist, cruixien a causa del fregadís les fustes humides de na Rabiosa. Aquell soroll discontinu i xisclant, provocat per un lleuger balanceig de la nau, es començà a confondre amb l'enrenou i els preparatius dels cavallers. Malgrat els dos dies de càrrega només portaven, deixant de banda els queviures, la sagrada Creu i algunes bèsties per sacrificar, la impedimenta i els animals necessaris per a la confrontació bèl·lica d'ultramar.

L'últim a pujar a bord, acompanyat pel seu seguici, sobre un cavall blanc, robust, d'una bellesa impagable i d'origen àrab, botí d'un saqueig anterior, fou el nostre comte-rei Alfons, que tot i la seva curta edat era anomenat, molt justament, en honor als seus principis, sempre cristians, el Liberal. Per tothom era sabut, desconeixem si per vanitat o devoció, que assistia tots els dies de cada mes, des del seu soli, a les tres misses diàries que celebrava l'arquebisbe de Tarragona, Ricard Barber, pels nobles de sang i d'elecció divina. Les darerres set nits abans del desembarc va romandre a la seva cambra, tancada amb doble clau, vetllant en pregària contínua i demanant consell a l'astròleg del seu pare, qui llegia la constel·lació zodiacal i assessorava, juntament amb el tutor Toni de Boncamí, com mai no ho havia fet cap dels seus precursors. Era sabut pel cercle reial la paor del monarca a deixar el seu destí en ments endevinadores i torbadores del natural esdevenir. Però, ja fos com a bàlsam a les seves pors o per humana curiositat sempre demanava, segons ell deia, una mínima orientació.

El rei hauria volgut salpar de Catalunya a inicis de la tardor, però la magnitud de l'empresa i les posteriors dificultats de reclutament l'obligaren a ajornar la partença fins a mitjan novembre, data que, per mor al seu valor i coratge, no volgué canviar.

–Majestat, –digué l'astròleg amb veu imprecisa– em dol reiterar-me en l'assumpte. Estem en una data massa avançada per a un enfrontament d'ultramar. Els temporals i marors són freqüents en aquestes èpoques de fredor.

–Doncs, pel vostre bé i el de tots, millor serà no excedir-se en tantes profecies, bé que podrien causar el temor de les tropes aliades, donades al vaticini dels ocells i a la falsa superstició.

En efecte, només si les prediccions eren favorables no desestimava l'acurada labor de l'àugur.

–Les estrelles, majestat, –replicà l'astròleg– són el pergamí que porta escrita la infinita saviesa del cel.

–Per Déu que parleu com un poeta! Es podrien equivocar, o no, o no hi conteu? O bé en podríeu haver fet una mala lectura.

–Senyor, vos deman amb els respectes que la vostra ànsia de glòria i expansió no es tornin una bena pels vostres ulls que són tendres i han d'aprendre. S'erraren antany amb les empreses de Pere II, el vostre pare? No el varen advertir de la traïció del caid menorquí quan ell mateix iniciava el projecte d'invasió de l'illa de Sicília?

–Voldria que les Cròniques Reials –digué Alfons– recordessin la conquesta com un càstig merescut a aquella perfídia musulmana.

–L'astròleg té raó majestat –aclarí Toni de Boncamí fent una passa endavant com a falsa prova de seguretat– els astres mai vos han decebut. Seria arriscat que en moments tan delicats els faltéssiu vosaltres. Ells ens expressen la voluntat de Déu!

–Calúmnies de profeta! –cridà el monarca amb veu amenaçant, dirigint la mirada a l'àugur– Vos sou l'algutzir, governador i administrador de justícia als municipis, i, per tant, sabreu millor que ningú el que està passant: no hi ha menjar, la gent ha empobrit per l'amenaça constant de les ràtzies del Rosselló, necessiten noves distraccions i noves promeses que puguin pal·liar la fam, sinó tot el comtat es podria alçar en revolta. I d'això en teniu millor prova vos que Nos!

–Majestat, la temeritat no és pròpia d'un rei –digué Boncamí amb to atenuant–, però en vos s'ha tornat defecte i virtut alhora. Que el vigor que emana de la vostra joventut sigui bravura en els nostres cavallers. Que Déu ens ajudi!

–Ho farà, –va afirmar el monarca– ben segur que ho farà. No ho dubteu estimat oncle, no ho dubteu mai.

L'astròleg i el governador coneixien el comte-rei millor que ningú, de fet, l'estimaven com si fos el seu propi fill. Havien viscut la seva infància, i ells mateixos l'havien criat seguint les ordres expresses del seu pare. Però, la seva educació no era una barrera als seus capricis. Era emprenedor i de decisió ràpida, per açò, sabien que res ni ningú el faria reaccionar.

–Avui mateix enviaré una missiva urgent a la cort de Barcelona demanant el parer i l'ajut de Ramon Marquet i el del meu cosí Berenguer de Mallol, tots dos són posseïdors de la flota mercant més important de Catalunya. El seu reforç i experiència ens serà una garantia de victòria. El Liberal cridà l'escrivà i en presencia dels seus consellers començà a redactar.

Des del regnat de Jaume el Conqueridor fins el de Pere el Gran, Ramon Marquet i Berenguer de Mallol havien col·laborat fidelment amb la casa reial. Tot i passar dels cinquanta, eren homes d'admirable gallardia, famosos per la seva drestesa amb l'espasa, mariners experts, lleials vassalls i coneixedors dels secrets més ben guardats de la Mediterrània. Com els seus precursors, Alfons el Liberal, atorgà en aquests ciutadans barcelonins, mostra de la confiança dipositada en ells, el nomenament d'almiralls de l'estol, a títol honorífic, per tal de regir la campanya naviliera.

El comte-rei posà ordre minuciós en tots els afers relacionats amb l'expedició. Sol·licità a tots els nobles d'Aragó, Lleida, Tarragona, València i Sicília i contractà les tropes d'almogàvers més valuoses de l'època. De tots els punts del regne arribaren barons amb llurs cavallers, peons i ballesters armats fins a dalt amb llances, masses, espases i blasons, engalanat tot amb al·legories de colors. Mai un rei de vint-i-un anys tingué tan desmesurat poder de convocatòria.

* * *

Els dies s'acursaven. Les tardes fosques i fredes anunciaven la marxa imminent de les galeres. El Liberal havia passat la primavera i l'estiu sumit en els seus maldecaps d'estat, deixant de banda altres afers, diguem-ne personals, que el preocupaven tant o més. La nit abans de partir exigí soledat absoluta. Algú, però, saltant-se les ordres reials o desconeixedor d'elles, trucà a la porta.

–Les meves ordres han estat severes –digué el rei. Qui gosa transgredir ma intimitat! Marxeu ara mateix i evitareu el càstig!

–El que és càstig per a Vos, és per a mi recompensa divina si surt dels vostres llavis.

–Qui parla? Qui evoca tanta tendresa? Una veu fina i harmoniosa li havia provocat una sobtada reacció de benestar i inquietud.

–El vostre secret més secret i més ben guardat de tot el regne majestat –digué aquella veu encantadora.

–Només un àngel podia alterar ma pregària, només un confitet d'ametlla podia endolcir aquesta nit amarga com la fel.

Alfons, commogut per la visita, introduí, suaument i cautelosa, en el pany de la porta de la cambra dues grans claus de ferro colat el soroll de les quals cridà l'atenció de la guàrdia.

–Qui hi ha? Qui belluga per aquestes estances? Exclamà una veu des del fons del corredor.

–Tot en ordre! –digué–, sóc jo, sa Majestat. Retireu-vos. Na Dolça entrà, com ja havia fet altres vegades, a l'estudi reial.

–Senyor –digué– com vos heu pogut oblidar de mi.

–No ha estat un oblit voluntari sinó de força major –replicà n'Alfons.

–El meu marit m'ha parlat d'una expedició naval sense precedents –digué na Dolça. Hi aneu vos?

–Demà amb els primers rajos de sol partirem de Salou a conquerir noves terres.

–No, vos no. Podríeu morir en combat per l'espasa dels infidels. No ho enteneu?

–Si així fos, –digué el Liberal tot esprement el rosari que tenia entre les mans i atracar-se'l als llavis– seria la mort més digna per a un rei i la que hom pugui desitjar. Després amb la mirada fixa al curt horitzó de la cambra digué: Per Déu i la pàtria! i besà la creu.

–Que ell vos ajudi. Afegí na Dolça i s'inclinà sobre el rosari que havia quedat entre llavi i llavi.

La mà dreta de n'Alfons acaricià la galta pàl·lida de na Dolça i amb llur índex eixugava les llàgrimes que vessaven els seus ulls sobre el rostre pàl·lid.

–Tornaré, –digué el rei– i quan torni victoriós acabaré amb la nostra clandestinitat.

–Bé sabeu que això és impossible! Tothom sabria que he estat dona infidel, vos perdríeu tot honor reial i el meu marit, el teu oncle, seria motiu d'escarni. Tots dos, ell i jo, perdríem el títol nobiliari.

Prou que ho sabia tot açò, i mai ho hauria fet. El rei creia que aquesta mena de declaracions apassionades acceleraven el cor cansat de na Dolça i motivaven la seva relació.

–Estima'm ara, –continuà na Dolça– res més incert que el dia de demà, res més cert que el nostre amor, fes-me sentir part de ton cos, omple'm de tu, vull que et sentis dintre meu.

Malgrat la diferència d'edat, el Liberal i na Dolça –a vegades– s'estimaven, però a la seva manera. Aquella nit es van estimar més de set vegades amb totes les seves forces. Els cossos nus, presos de la plenitud del silenci, s'uniren en pecat. Arribada l'hora establerta tota la vila es va reunir a la vora del port de Salou. Els crits de la gent encoratjaven les ànsies de conquesta dels herois i els seus vassalls que, en olor a multitud, aixecaven els seus escuts, símbol d'acomiadament i d'agraïment. Lleialtat, fe i pàtria els tres lemes de la Corona havien calat fons en els cors de la gent. Els pirates-sarraïns eren els dolents, enemics de Déu i de la cristiandat no podien regir unes terres tan properes a les catalanes.

Marquet i Mallol armaren les nombroses galeres fondejades a la badia i les aparellaren tot seguint l'estratègia dels romans, desconeguda pels almiralls moros. Les màquines de guerra, els queviures i tota la resta del bagatge omplien les bodegues de les tarides. Al punt tot fou enllestit, les tropes catalanes, aragoneses i sicilianes esperaren impacients les ordres del rei.

–Endavant! Endavant cavallers! No perdem més temps! fora cordes! hissau les veles!

Tot i que aquestes ordres no eren pròpies del seu càrrec, sinó dels seus escoltes, la seva joventut i la seva extraordinària ambició li donaven llicència per executar funcions que no corresponien a un monarca, però sí a un jove d'esperit enèrgic i força adamantina, dispost a lliurar la seva vida per amor al Suprem, a la pàtria cristiana i qui sap si, possiblement, a ell mateix, el rei. Amb unes maniobres espectaculars de rems i veles que deixaren bocabadat a més d'un cavaller novell i algun altre de més experimentat, el Liberal, entre estendards i aclamacions populars, posà rumb cap a la nova terra.

Així doncs, de la mateixa manera que Moisès, a les acaballes de la seva vida va conduir el poble d'Israel a Canaan, la terra promesa, el Liberal, tot just anomenat cavaller va prendre la decisió de guiar la flota i en nom de Déu convertir aquella terra, salvatge i fèrtil, poblada d'infidels, en la terra promesa a la seva gent.

Unes 128 milles marines separaven la platja de Salou de la Ciutat de les Mallorques, primera etapa de la conquesta. Tot i que el viatge, de bon principi, no semblava perillós, un cop entrats en alta mar i sortint de la protecció del Cap de Creus l'armada del Liberal es trobà amenaçada per una forta tramuntanada. Un vent nascut de les entranyes d'Èol va acabar amb tanta eufòria. Naus, llenys i tarides foren escomeses en mar oberta per la força de la pluja i d'aquest poderosíssim vent del nord que, segons els entesos, si en tres dies no mor dura una setmana. En efecte, ni Marquet ni Mallol havien navegat mai en unes condicions tant adverses i perilloses per als seus.

–Les veles no podran resistir gaire més –cridà Mallol enmig de la confusió i l'anarquia general. Hem d'agafar les ones de babord!

Quan les aigües embogien pel buf de tramuntana les possibilitats de navegació amb una nau de fusta, petita i descoberta, que maniobrava amb vela llatina, eren pràcticament nul·les. Fins i tot, el fred era tan intens que gelava les mans d'alguns tripulants. Només el Liberal semblava immune a tanta desgràcia. El seu cos lluitava de valent al costat de Marquet i Mallol, però de fet, el seu cor, la seva ment encara dormien sobre els pits blancs, rodons i petits de na Dolça. Aquella havia estat la nit més curta de la seva vida. La seva joventut no l'excusava dels seus actes. Era conscient de les relacions incestuoses amb la seva tia, i també de la infidelitat d'aquesta amb el seu marit. Però el plaer de la carn madura era massa intens i temptador per fugir-ne. De totes maneres, ara la seva sort era ben diferent, lluny del seu amor, pugnava a la vora de Toni de Boncamí, el seu oncle i lleial conseller, contra les grans onades que feien trontollar les lleugeres embarcacions.

Superades vint jornades, i amb els queviures pràcticament esgotats, part de l'estol, amb pèrdues considerables de queviures i animals, arribà a l'illa de Mallorca. De mica en mica, les naus perdudes durant la travessia anaren arribant. Amb penes i treballs, el dia deu de desembre totes les naus es congregaren al port d'Alcúdia. El rei va recórrer tota l'illa completant els tràmits de l'atac; s'encarregà de signar els documents necessaris per reclutar nous cavallers i repostar, sobretot, pa, vi i cereals. Així mateix, ordenà un recompte exacte de l'expedició i una revisió immediata de tota la flota que es suposava bastant tocada.

–Majestat, –digué Mallol– les naus han sofert les ones de valent. Una revisió detallada ens duria mesos de feina i, aquí, no disposem del material.

–Reuneix els homes necessaris –replicà Alfons. Vull la flota llesta per a d'aquí a deu dies.

–Però majestat, –contestà Mallol mentre el rei sortia a coberta– això és...

–Això és el que és –replicà Toni de Boncamí. Fes el que diu i no perdis temps. Mai no accepta consells.

–I tracta així als seus almiralls,–digué furiós– donant-los les espatlles i deixant-los amb la paraula a la boca?

–Ens tracta com sap –replicà Boncamí– no coneix altra manera.

–La seva intransigència ens portarà a un desastre anunciat! Mallol sempre parlava amb coneixement de causa.

Els moros residents a les costes menorquines aviat se'n adonaren de les maniobres catalanes a l'illa veïna. Conscients de la seva traïció en la conquesta de Sicília, sabien que els cristians no es donarien per vençuts. A més, no tan sols per venjança, sinó per les pròpies necessitats d'expansió del regne català. El moixerif àrab no era un gran estratega, però coneixia molt bé el pensament del seu adversari. Havia exercit d'algutzir durant set anys en zona aragonesa, per tant, sabia bé quines eren les raons que havien portat l'estol cristià a terres mallorquines. Ni el comte-rei ni el moixerif perdien de vista la importància de Menorca com a punt estratègic tan defensiu com ofensiu per a qualsevol confrontació en la lluita per la Mediterrània. Els moros eren més nombrosos en l'exercit, però en una lluita d'ultramar les seves possibilitats de victòria eren inferiors. Esperar un atac terra endins suposava emmurallar tots els ports i platges cosa que també minvava les seves capacitats. Posseïen un atac més sòlid i ràpid, però també és cert que a nivell individual els cristians tenien més capacitat i una tècnica molt més acurada.

El moixerif, un home astut i experimentat en afers exteriors, envià uns ambaixadors obsequiosos al comte-rei per a intentar de dissuadir els seus propòsits bèl·lics. Així el rei, assessorat pel seu oncle i conseller Toni de Boncamí, rebé els emissaris àrabs, per negociar el futur immediat i la custòdia de l'illa petita.

–Benvolgut senyor, rei de terres catalanes, –digué un dels emissaris anomenat Abba Biniaiet que en català volia dir fill d'Aiet– el moixerif de Menorca Abu Omar ben Çaid vos envia els seus respectes a vos i al vostre seguici; i vos ofereix, mostra del seu afecte i admiració, trenta cavalls àrabs dels més nobles de nostra terra.

–Per què tanta cordialitat? –preguntà Alfons amb una mirada que hauria tallat el vidre. Bé sabeu quines són les nostres intencions. El teu moixerif amb qui el meu pare, Pere II havia dipositat tota confiança l'atacà per rereguarda en l'empresa de Sicília –és evident que Alfons parlava metafòricament. Només amb sang s'eixuga la sang! Aquest és el càstig que imposa Déu i Nostre Senyor!

–Majestat no és propi d'un rei passar el bou davant l'arada –aconsellà Toni de Boncamí. Escoltem les propostes que ens envia Abu Omar. Biniaiet rebé un gest de consentiment per part del conseller i continuà el seu discurs.

–Veritablement, senyor, aquest és més que un afer religiós. Vosaltres serviu el vostre Déu i nosaltres lloem el nostre. Abu Omar ben Çaid, governador d'aquelles terres, ofereix una solució pacífica. Ell i la seva gent, treballadora i senzilla, vos rendiran vassallatge absolut i es comprometen a pagar un tribut en espècies, sempre i quan sigui raonable per a les possibilitats del nostre poble.

Boncamí, persona sensata, cavaller lleial i exemplar com ell sol, coneixia les urgències del seu país, però també on podia arribar l'afany de glòria i expansió d'un rei àvid i novell. Les creuades contra els infidels li donarien la confiança papal i el prestigi en política exterior. Per aquests motius sabia que Alfons, mai de la vida no cediria davant les mostres d'amabilitat i subordinació dels illencs. I així, malgrat haver augmentat per tres els presents del moixerif, ni els consellers reials ni els emissaris aconseguiren convèncer-lo del perill que significava l'enfrontament tant per una com per altra esquadra.

* * *

A la cort catalano-aragonesa arribaven males noticies. Des del primer dia na Dolça no deixava de pensar amb la nau que portava el seu marit i el seu nebot. Enviava cartes i més cartes que mai no tenien resposta. Tot i que el seu espòs escrivia totes les nits, ella, per raons desconegudes, mai no va rebre una carta. Passava els dies en l'obscuritat, plorant i demanat perdó pels actes d'antany. Na Rabiosa havia arribat íntegra a les mallorques però aquell confitet, com li deia el rei, desconeixia quin era l'estat dels seus. La gent no podia comprendre el profund desànim d'una dama alegre i afable amb tothom. La reanimaven parlant-li d'una nova conquesta, d'una terra salvatge i edènica de la que aviat podria gaudir. Però ella, desestimava totes les mostres d'afecte i només parlava amb l'astròleg que pel to pausat de sa veu li suggeria una desconeguda serenitat. No, ella no li havia revelat el seu secret, els mateixos dots endevinadores d'aquest personatge l'havien posat al corrent del mal que patia na Dolça. Tot i així, no desitjava ficar la mà a la llaga, entre altres coses, per lleialtat al rei, però, més que res per respecte a Toni de Boncamí a qui considerava un bon amic. Denunciar aquest afer hauria esdevingut la pèrdua d'una persona estimada i, per altra banda, la irremeiable convocatòria d'una cort d'amor, on ell, l'astròleg, hauria de testificar sobre uns fets dels que no en tenia prova empírica. Un judici d'aquesta mena deixaria al rei absent de culpa i castigaria severament a na Dolça i a en Toni de Boncamí, innocent de totes totes.

Mentrestant la poderosa flota amb na Rabiosa al cap davant sortí novament en rigorosa formació. Un cop havien ultrapassat l'illa conillera un nou sinistre es va abatre contra l'esquadra catalana. Les naus s'escamparen. Més pèrdues i més desgràcies van recaure sobre l'estol. Probablement la causa fou una altra tramuntanada o mestralada. El cert és que aquest temporal esdevingué un contratemps massa gran en el desembarcament de Maó. Alfons esperà impacient, com de costum, que les naus es tornessin a replegar. A l'illot dels Conills va fer la seva estada d'espera amb només vint galeres. Resulta inexplicable que els moros no vagin decidir un atac ràpid. Segurament la seva honradesa no els hi permetia una lluita desproporcionada al seu favor. Havien donat mostres de lleialtat a l'enemic en altres ocasions, però mai tan evidents com aquesta. Davant aquesta prova de grandesa humana Marquet i Mallol és sentien traïdors envaint aquella illa; així convocaren a reunió al conseller Boncamí.

–L'assumpte és clar –digué Marquet. Aquesta illa està poblada d'infidels però tenen el cor net. Ara mateix podrien aplegar més de cent galeres i acabar amb nosaltres amb un tres i no res.

–N'estic al corrent –contestà Boncamí– i crec que el millor que podrien fer és atacar-nos.

–Sí –digué Mallol– però no ho faran. Aquesta gent no vol vessar més sang. Cercaran, com sigui, un tractat de pau que ens beneficiï als dos.

El temps no millorava. Alfons i els soldats contemplaven al seu davant un nombrós exèrcit de moros que com un formiguer organitzat aguardaven un hipotètic atac sobtat dels enemics. El rei no tremolava i continuava a aquell illot que, anys més tard, seria anomenat l'illa del Rei.

Mentre esperaven l'arribada de les galeres les reserves d'aigua s'anaven esgotant. El Cristià ordenà fer pous i el resultat fou sorprenent; a poc metres de fondària l'aigua brollava miraculosa fresca i dolça. Sa Majestat a petició del seu oncle batejà aquella font amb el nom de la Font de sa tia Dolça. Tanta aigua van pouar que a les tarides ja no hi havia lloc per emmagatzemar-la. Els soldats i els nobles catalans no ho podien comprendre. Mentre l'enemic ocupava les costes properes acomodant-se al terreny, ells s'entretenien pouant aigua que després havien de llançar. El rei pensava que aquelles tasques els mantindria ocupats, però, de fet, augmentaven la seva intranquil·litat.

Donat que les esquadres perdudes ni tan sols es divisaven a l'horitzó, el rei seguit de docents gentils va fer menció de posar peus a terra. Aquest fet desconcertà a les tropes mores i als seus cabdills. Quatre-cents cavallers catalans i un destacament d'almogàvers tot just arribats de l'Àfrica formaren en peu de guerra a l'illa dels conills. El rei, desconfiant novament dels consells de l'almirall i de Toni de Boncamí, presentà batalla sense més tardança i, així, sortint-se un cop més amb la seva, el dia 17 de gener del 1287, dia de Sant Antoni Abat, les tropes catalanes i tot un destacament d'almogàvers creuaren lentament i estratègica l'estret que separa –encara avui– l'illa de l'illot.

Les forces morisques estaven desplegades en un terreny elevat des d'on vigilaven l'esquadra cristiana. Sorprenentment el novell rei canvià l'estratègia; desembarcà i de manera inexplicable els sorprengué per la rereguarda. Un destacament moro s'adonà de l'estratègia cristiana i els sortí camí; però l'avantguarda disposada pels almogàvers i dirigida pel rei frenà aquest enfrontament que a lloms del seu cavall envestia amb una força i un coratge admirables. No hi ha dubte que fou una batalla sagnant on totes dues parts lluitaren amb l'odi i la ràbia de les races i les religions. Segurament la manca d'habilitat estratègica i la poca coordinació de les milícies foren les principals raons de la desfeta àrab.

Un cop consumida la victòria el Liberal desmuntà el campament i es dirigiren terra endins cap a la vila de Ciutadella. Els àrabs capturats foren passejats, maltractats i subhastats com esclaus. Tan com més alt i fort era el vassall més bon preu es pegava per ell. Les dones captives, més barates que els homes, eren jutjades per la seva bellesa i podien costar entre un preu mitjà d'onze i dotze dobles. Una gran part dels soldats catalans aprofitaren la seva bona situació econòmica per a recrear-se en aquells cossos exòtics. La pell morena d'una bellesa, un tacte i un aroma singular era el deliri de les milícies cristianes. Amb aquests actes el rei posava preu a la perfídia musulmana de la conquesta de Sicília. Gràcies a les intervencions del conseller i l'almirall, el rei manà que no es descobrís el rostre de les dones de la família del moixerif. Però desitjós de fer-se respectar les cridà a totes a la seva presència per dir-los que se'ls hi havia perdonat la deshonra i que no serien humiliades ni públicament ni privada. Un cop agraïren la benevolència del rei es retiraren de la cambra amb el rostre cobert. El Liberal, però, que tenia, com de costum, una carta amagada, cridà Nura Hamet ben Çaid de tretze anys i neboda del moixerif. Els primers dies el rei, prudent, mantenia les distàncies; però setmanes després, mai sense forçar-la es va fer amb els seus favors. Cada nit la moreta acudia a la cita reial on estimava i es deixava estimar acaloradament. El rei sempre s'havia servit del seu títol per retenir les dones al seu costat, tanmateix quan aquestes accedien posava en marxa les seves naturals dots de seductor.

–Digue'm, moreta menorquina, Creus que he abusat de tu? –preguntà una nit el rei a la jove Nura.

–No, Senyor, jo l'estim i vull que vos m'estimeu a mi.

El rei no l'estimava, però sentia cap a ella una tendresa especial. Segurament la seva naturalitat i senzillesa li donaven un aire diferent. Na Nura Hamet era molt jove però també astuta i intel·ligent. Sabia el que li convenia. Havia rebut les ordres del moixerif de seguir el joc del cristià. D'aquesta manera podrien guanyar-se l'altruisme del rei –si en tenia– i aconseguir un visat reial per marxar de l'illa perduda cap a les terres aràbigues.

El dia 23 de maig de 1287 Toni de Boncamí rebé la primera noticia de la seva esposa d'ençà la conquesta. Era realment estrany que na Dolça no hagués donat noticies de la seva salut o del seu estat d'ànim. En Toni ho trobava a faltar, però la seva cavallerositat li feia pensar que estaria massa ocupada ajudant a la reina mare i participant en altres afers de la cort. El cert és que el conseller ja li havia enviat cents de cartes que mai havien tingut resposta, menys aquesta vegada.

Estimat espòs:

Gran orgull i satisfacció és per a mi i la meva família comunicar-te el futur naixement del nostre primer fill. Seria una gran alegria que junts poguéssim compartir els seus primers instants de vida. Per açò, m'agradaria veure't tant prest com els teus afers en terres illenques t'ho permetin.

Dia i nit pens amb tu, amb nosaltres, amb la teva veu, el teu somriure i la teva mirada que més que mai enyor en aquests moments dolços per una arribada, agres per una absència massa llarga.

Si et plau, voldria que comuniquessis la bonanova al nostre rei Alfons i que ell mateix et signàs el vist i plau per sortir de l'illa.

La teva muller,

Dolça Berenguer

Aquell mateix matí en Boncamí anà a visitar al rei a la seva cambra. L'exaltació era tan gran que entrà sense anunciar la seva visita. Aquest fet va enfadar molt a sa majestat, entre altres coses, perquè na Nura dormia i reposava tranquil·lament al seu costat.

–Ben segur que tindràs una bona raó per haver entrat d'aquesta manera!

Toni de Boncamí sense badar boca li va entregar la carta. El rei la va llegir, i després d'uns segons de silenci aixecà el cap i rebent-lo amb els braços en creu li donà una abraçada i l'enhorabona.

–Toni, sempre has estat el meu millor amic i conseller, seria injust i propi d'un tirà mantenir-te fora de la cort en circumstàncies tan especials. Pots partir quan vulguis. Tens el meu consentiment. Tots dos es tornaren a abraçar.

–Moltes gràcies, majestat, em feu l'home més feliç del regne –digué Boncamí.

–Jo no! la que t'ha fet feliç és la meva tia fen-te pare del seu fill –els dos varen riure i s'abraçaren novament. Al cap i la fi som nebot i oncle.

–Moltes gràcies Alfons –digué Boncamí intentant controlar les llàgrimes de l'emoció. Aquesta setmana mateix sortiré cap a Mallorca.

–Va, va! aquests no son moments de nostàlgia. Sortiu quan vulgueu –digué el Liberal– i feliciteu na Dolça de la Nostra part.

–Així ho faré. Que Déu sigui amb Vos!

El rei quedà assegut en el seu llit amb la mirada fixa al llindar de la porta. Va girar el cap i comprovà que na Nura no havia despertat. Després, s'aixecà, obrí un calaix tot ple de cartes dirigides al seu oncle de part de Na Dolça. Les va llegir i s'adonà que la seva tia mai no havia sentit res per ell; només el plaer de la carn jove i tendre que ell mateix també havia sentit amb na Nura.

Va romandre durant uns dies sense companyia abatut i pensatiu. Després d'aquella conversa reblaní el cor del rei. Començà a tractar els captius de l'illa amb benevolència i magnanimitat. Començava a sentir un amor especial cap a na Nura, però s'adonà del mal que li havia fet. Havia abusat de la seva condició de monarca per aconseguir els seus serveis. I així, cedí a les súpliques del moixerif.

Abu Omar ben Çaid i tota la cort morisca reberen el consentiment per fer cap a Almeria i visitar la tomba del seu pare des d'on passarien a Ceuta. El rei organitzà el viatge de tornada dels àrabs escoltats per les naus cristianes. Tot un detall que no hauríem comprès just una setmana abans. Toni de Boncamí fou anomenat almirall de na Rabiosa per acompanyar el seguici reial fins a València. Un cop allà el conseller havia de canviar el rumb i dirigir-se a Catalunya on seria rebut per la seva esposa i tota la cort amb honors de cavaller reial. Els moros foren escoltats en tot moment per les naus cristianes però, misteriosament, un cop passada l'illa de Mallorca la tempesta els va prendre i la nau àrab on viatjava na Nura, i na Rabiosa on viatjava Toni de Boncamí es desferen en alta mar de manera que, cap dels dos, mai no ho va poder contar. Els supervivents explicaren que tot fou molt ràpid. La mar se'ls empassà d'una onada i no és va trobar mai ni una sola fusta surant a les costes properes.

Passats quatre anys d'ençà de la victòria, dia disset de juny de 1291, instants abans de les noces pactades entre el comte-rei català i la princesa Elionor d'Anglaterra, el Liberal morí sobtadament a l'edat de vint-i-cinc anys a causa d'una forta infecció provocada per un àntrax a l'engonal. Tot una gernació és congregà a l'església de Sant Antoni, projecte reial d'ofrena i commemoració de la conquesta, per rendir l'últim homenatge al gran conqueridor i lleial servidor de Déu. Cavallers, barons, soldats, almiralls, consellers i tota la cort engalanada escoltaren amb gran sentiment i dolor el sermó pronunciat per l'arquebisbe de Tarragona i confessor del monarca Ricard Barber:

“Nostre rei Alfons, fill de Pere II, va fer honors durant tota la seva vida al seu pseudònim de Liberal, honrant així a Catalunya i la seva gent. La llibertat de la raça humana i cristiana fou el seu únic desig. Per a aquest va lluitar amb gran ímpetu i energia. Moments abans de morir es va senyar i amb la creu abraçada, dient molt bones oracions passà d'aquesta vida caduca a aquella que és eterna. Sens dubte que avui mateix Nostre Senyor Jesucrist el tindrà per sempre més a la glòria i l'acollirà en el paradís celestial. Aquell que se'n va verge d'aquesta vida en les seves bones obres deixa la seva descendència”.

–Açò és el que ha d'escriure la història, almirall –vaig dir molt silenciosament.

–Perquè ho deis ara açò!

–Que avui hagi entrat en el paradís, certament, jo no ho vull dubtar ni ho dubtaré, però no per les raons que exposa l'arquebisbe Ricard a aquesta homilia. En el testament que fou redactat poques hores abans de morir, Alfons pregà al seu successor Jaume II, més tard anomenat per la història el Just, que protegís na Dolça, filla de Bernat de Berenguer i vídua de Toni de Boncamí, i que fes educar molt honorablement els seus dos fills un de quatre anys i un altre que portava dintre del ventre, perquè els dos portaven a les venes sang reial.

–I vostè com ho sabeu tot açò? Em preguntà Marquet que escoltava el sermó des de la segona fila de l'església.

–Perquè sóc astròleg. Només al cel hi ha escrita la infinita saviesa.