PER QUÈ, CHARLIE BROWN?*

“Credo quie absurdum”
(cita d'algú)

És un d'aquells diumenges que es tornen feixucs i lents, com recreant-se en una agonia estúpida. Per la finestra entren suaus làmines de llum blava deixant un ambient celeste, i, mentre, escoltes la música de Winton Marsalis (un trompetista) que toca amb el seu pare (pianista) l'Snoopy's return. L'habitació s'ha enfosquit.

El fet de decidir una carrera és difícil, però finalment ho has vist clar: llicenciatura en estudis sobre la psicologia de la picada del moscard. Però potser no és tan fàcil, perquè els moscards no es deixen estudiar i, si els tanques dins una capsa i hi fas un parell de forats perquè no s'ofeguin, surten pels forats i adéu a la carrera. Anyway.

L'eternitat és un somni irreal, i fins i tot estult. Així i tot, et satisfà que, contra tota previsió científica, has estat immortal –o practicant l'eternitat– durant disset anys. I com tu, molts altres. Però és clar, els científics no valoren allò que tenen, sempre han d'anar més enllà, traçar límits inventats... però tu segueixes essent (fins que no es demostri el contrari) Immortal.

L'habitació, llepada per llums de color: negres de nit; plata de lluna; blaus de cel; taronges, vermells i grocs de sol o blanc de quietud. Com a fons, casetes i pisets blancs amb teuladetes roges, petits vaixells al port i la Mola entre herbes, terra i mar.

Oig, porfa! És increïble el tipus de gent que habita aquest planeta. N'hi ha que no es conformen en dir, per exemple, que tenen un refredat: “No, no, és una pulmonia doble amb perill de mort sobtada”.

Què fort! Que sí! Us ho juro per Snoopy!

Deia una famosa poeta que moriria en diumenge perquè així evitaria haver de treballar el dilluns; té gràcia, perquè suposes que el dissabte ho celebraria pomposament (encara que no et convenç açò de morir en un dia de ressaca, sona una mica... patètic).

I al final, l'existència es redueix a açò, a viure només per morir, nihilisme pur. Tot és res, el nihilisme és res, la vida és res, i la mort... Tot plegat: l'existència enfocada des de l'absurd.

D'acord, la llicenciatura de l'estudi sobre la psicologia del moscard no acaba de funcionar. I què tal la de jubilació anticipada? Sembla un poc més bona: duració mínima de cinc anys en què estudiaries els clubs d'“inserso” més enrotllats, com suportar tot un dia sense fer res, mirar pels viatges gratis, la psicologia del “em trobo sol a casa, me'n vaig a ballar”, o la de “fills meus, sou uns desagraïts” per fer sentir els fills com uns draps bruts amb remordiments, culpa i mala consciència. El tema dels infarts provocats per cridar l'atenció i fer un vol amb l'ambulància queda per al darrer any. I finalitzada la carrera, a practicar-la!

Avui no ha plogut; ni ahir; ni abans d'ahir. Fa mesos que no plou. Mentida. Avui sí ha plogut. I plou cada dia. I també plovia fa mesos. Plou de dia i de nit, al migdia i a la matinada. En realitat, mai s'ha aturat de ploure. La pols, dolça però terrible, sempre plou.

S'ha acabat el disc. En poses un altre. Però quin?

Tant és. Millor conservar el silenci que ha quedat. Sempre hi haurà Temps per escoltar música. O no?

Oda a un flam

A Josep Carner

O, massa gelatinosa!
Ara hi ets
-xrlup-
ara ja no.

I després que diguin que la inspiració no existeix! I és clar! Que si l'existència, la vida, les persones, les idees de Plató o l'idealisme transcendental de Kant, l'univers, la solitud, la mort, la genètica miraculosa (i últimament esgarriadora)... i la resta del món, què? I la Banalitat? I la Trivialitat? I les coses-fàcils-de-la-vida?

Ho has pensat millor: primer acabes el COU i després ja triaràs la carrera adequada. A la cadena Ser hi havia un anunci que deia: “Terry y a por todas”. Idò el mateix: “COU i a per totes”.

L'oli dels somnis, el mateix que et mulla perquè puguis lliscar més fàcilment pels racons més amagats de la vida.

I vingué a l'escola Nergal i d'ella en va fer la selva de la destrucció i la supervivència, el desert de les lletres i dels números. I s'ensenyorí dels orfes del Saber llançant-los a la Selectivitat en categoria d'Esclaus dels Apunts. I els mestres eren monstres polifems i miops...

O, Minerva! Ajuda'ns abans que tot es consumeixi!

Quatre o cinc de la matinada. Quasi tothom dorm. En el sostre de l'habitació, de tant en tant, s'hi reflecteixen els llums de cotxes mig perduts dins la nit. Qui els condueix? Cap on van? Com són? En què pensen? Com viuen? On viuen? En què treballen? Són feliços? Van sols o acompanyats? Han begut o no?

Passen els cotxes de l'existència i a tu no t'arriba la son: una hora, dues hores, tres hores... quatre rodes.

I com que queia la lluna, li posaren un cel on arrapar-se.

I què és la lluna? És la cendra que deixa el sol després de cremar dia darrere dia. Uns dies crema més, uns altres menys... I tens por, perquè qualsevol nit pot sortir el sol. I si et cremes cada vegada que t'atrapa, el millor no és amagar-se d'ell, sinó “escollir un bon barret i sortir a passejar com si no passés res”, amb la tranquil·litat de qui ha decidit no cremar-se, no patir més.

Quin món més complicat. Fins i tot cada dia es torna més difícil respirar. Ja se sap açò de la pol·lució ambiental: els cotxes, la ignorància, les fàbriques, la inconsciència, el tabac, la intolerància, les laques per cabell, els productes químics...

–On ets, Charlie Brown?

–Tot és tan complicat... per què, Charlie Brown?

* Aquesta obra va guanyar el primer premi Sant Jordi 1997 de prosa en català de l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó.