FARS*

Dalt el porxo de canostra tenim un armari ple de pols i de llibres. Ningú no sap ben bé que hi ha dins, i jo ja fa dies que tinc pensat remenar aquells papers grocs que fan olor d'antic. Revistes, novel·les, llibres de text i un diari. El meu diari d'infantesa. Aquesta setmana cada dia després de dinar he renunciat a la sèrie del capvespre per llegir aquestes paraules que em fan reviure la meva infantesa. Només tinc 24 anys i és curiós com allò que vaig viure fa 15 anys pot resultar per a mi un record tan llunyà.
El diari és petit i rectangular amb fulls de paper reciclat que encara el fan més vell, a sobre hi ha dibuixos infantils de fars, peixos, una barca, gent... una autèntica obra naïf.
El pare és farer i la meva vida està plena d'històries viscudes a fars. Fars de Menorca i de fora, fars més alts que altres, fars pintats amb franges negres horitzontals o helicoïdals, fars amb la torre hexagonal o rodona...
Recordo molt bé els viatges des del poble fins el far. Carregàvem el cotxe de trastos, menjar, roba, llibres i quaderns per fer deures. La música del moment acompanyava els viatges: José Luís Perales, Mocedades, Marfil, Julio Iglesias i tots junts cantàvem allò de:"...tropecé de nuevo con la misma piedra..." Encara ara em sorprenc quan sento una cançó d'aquestes i m'adono que conec la lletra de dalt a baix, com si algun dia m'hagués proposat aprendre-la.
He obert el diari i he començat la lectura, sovint difícil de desxifrar. Una lectura creada per paraules que, curiosament, jo mateixa havia escrit fa uns anys i que ara descobria com una novetat:

Divendres, 6 d'agost de 1987
Aquest matí, com cada matí d'estiu, el pare ens ha portat l'esmorzar al llit. Quan ha obert la porta hem sentit de fons la veu dels locutors de ràdio preferits de la mare que retronaven entre les parets altes del far, mesclades amb el soroll que fan les tisores grans quan neteja peix. El pare ens ha dit que tot just abans que el sol es despertés ha sortit a pescar. Ens hem aixecat del llit i hem volgut anar, amb empentes, a la cuina per veure quins peixos havia pescat: una vaca! Una donzella! Una daurada! Jo encara no conec bé els noms dels peixos que neden per la mar del far i la meva germana sempre em guanya a l'hora de dir quins són; en diem el concurs dels peixos. Però el que ella no sap és que jo he agafat de l'oficina del pare un llibre de peixos de Menorca i que quan l'hagi llegit tot potser guanyaré el concurs de peixos. Després hem tornat a l'habitació on hi teníem l'esmorzar i hem sucat crespellines dins el colacao. El pare tenia els ulls tristos i ens ha dit que potser aviat hauríem de marxar del far perquè una gent que mana més que el pare hi vol fer unes coses. Jo no m'ho crec perquè fa molts anys que vivim aquí i ningú mai no ens ha dit res. Ningú no pot treure a ningú de casa seva. Jo i la meva germana sabem que el far no és dels pares, que és de tots, però si el pare el vigila val més que sempre hi sigui. No podrem marxar mai perquè si aquí no hi ha ningú vigilant haurem d'apagar el far i si l'apaguem els barcos s'envestiran a les roques. El pare diu que ell continuaria sent el farer, que el far restaria encès i que només nosaltres no viurem aquí, però jo no m'ho crec.

Dissabte, 7 d'agost
Havent esmorzat i calculat amb un cronòmetre el temps que s'ha d'esperar per no tenir un tall de digestió, la meva germana i jo hem agafat tots els estris per anar a nedar davant el far: caretes, aletes de nedar, tovallola i una armada per pescar. Ha fet un dia genial i com que la mar no estava gens freda m'he tirat la primera. La mar avui estava molt tranquil·la i tenia el mateix color que la dels dibuixos animats. En dies així no em fa por perquè se la veu contenta i tranquil·la. Altres dies me'n fa més perquè està esverada com quan la mare s'enfada. Crida, bufa i, com la mare, escup saliva de la ràbia. Moltes vegades des del pati del far ens arriba la saliva salada de la mar i correm perquè no ens agafi. És molt divertit perquè quan s'asseca ens queden unes taques blanques a la pell amb moltes formes que pots llepar i són molt saladetes. En dies així no baixem a nedar perquè el pare diu que la mar vol estar sola i que si ens hi atanséssim ens podria emportar.
Primer hem cercat ninetes que són unes coses blanques i taronges que serveixen per fer collarets, anelletes o anells i després hem cercat petxines per jugar a un joc que li van ensenyar a la meva germana. Amb una pedra ha ratllat el terra de línies. Diu que hem de tenir tres petxines cadascuna i que hem d'aconseguir col·locar-les una després de l'altre, tant en horitzontal, com en vertical, com en diagonal i a més diu que hem d'intentar que l'altre no ho aconsegueixi. Sembla difícil.

Diumenge, 7 d'agost de 1987
No sé perquè últimament el pare està tan endreçat. Es passa hores col·locant coses dins capses i jo no ho entenc perquè està ple d'armaris buits.
Avui semblava que havia de ser un dia alegre; la mar estava contenta i havia guanyat el concurs de peixos, però els pares estan molt seriosos i la meva germana s'ha enfadat tant que no m'ha dit res en tot el dia. He decidit tornar el llibre de peixos a l'oficina del pare perquè vull oblidar tots els peixos que neden dins el meu cap. Crec que a casa no ha agradat que guanyés. No vull guanyar cap més concurs de peixos.

Dilluns, 8 d'agost de 1987
La meva germana i jo estem preocupades perquè no volem marxar del far. El pare no ens ha dit res més però sempre venen homes a parlar amb ell i al diari hi surten fotos del far. Nosaltres hem fet un pla: agafarem una clau que el pare té de sobra i quan baixem a comprar al poble farem una còpia d'amagat, d'aquesta manera quan al pare li demanin la clau nosaltres el sorprendrem amb la còpia i no caldrà que marxem.
Havent dinat hem endreçat una mica el far i hem partit cap a la casa de camp del conco en Toni i la tia Maria. Avui celebrem l'aniversari del conco en Toni i ens hi trobarem tots: ties, concos i cosins. A jo m'agraden molt aquestes reunions familiars perquè com que jo som la cosina petita tothom està per mi i em fan molta broma, a vegades massa. Primer anirem a fer la bereneta a Calaviola, que és molt a prop del far de Cavalleria, i quan es faci fosc anirem al lloc a fer la vetllada.
Les ties han fet coca amb tomàtic, amb pebre, amb carabassó, amb sobrassada i amb albercoc. I com sempre... hi ha menjar per tres famílies més. Hem vist uns francesos que nedaven i agafaven eriçons de mar i també hem vist com es ponia el sol. Quan els moscards ens han començat a envestir hem partit cap a la casa de camp.
Els meus cosins m'han dit que el vespre aniríem a caçar xibeques i jo he dit: xibeques? Què són xibeques? Ja ho veuràs, ja ho veuràs m'han contestat. Quan hem arribat a la porxada del lloc ens hem passat amb aigua dolça per treure'ns la sal. El conco en Pere amb la mànega ens esquitxava i feia cara de passar-s'ho molt bé. Després hem aconseguit agafar-li fins que l'hem deixat xop.
Els concos han tret cadires i han seguit menjant i xerrant. I nosaltres hem jugat a les teranyines. Consisteix en posar-se dins un llit molt gros que hi ha dins una habitació on no dorm ningú i només ens podem tapar amb un llençol i mentre, el meu cosí amb una granera, fa caure les teranyines que hi ha aferrades al sostre. És molt divertit perquè fa molts de nervis.
Devers les 11 o les 11.30 en Toni, un dels cosins més grossos diu: Que anem a caçar xibeques? Ara és l'hora bona! Jo no sabia ben bé de què anava la història i primer he decidit no anar-hi, però com que han insistit molt m'he apuntat a l'aventura. Anàvem pel camp poc a poc sense fer cap renou perquè no s'espantessin les xibeques. Hem seguit caminant i de sobte ens ha caigut aigua de dalt un arbre. Hem corregut molt ràpid cap a les cases i jo he caigut un parell de vegades i ara tinc ferides a un genoll. No m'ha agradat anar a caçar xibeques. No hi tornaré.

Dimarts, 10 de setembre de 1987 (Un mes després)
Ja no hi queda pràcticament res dins els armaris. Tot està buit i les habitacions del far fan eco. Demà marxarem a viure al poble perquè el pla de la clau no ha funcionat. El pare diu que poca cosa hi podem fer.

Dimecres, 11 de setembre de 1987
Aquest matí no m'ha despertat el soroll del mar. Des del llit podia sentir parlar les dones del poble, els camions que descarregaven al supermercat, el soroll que fan els gots bruts de cafè quan el cambrer del bar del davant els neteja. M'he aixecat ràpid i m'he dirigit cap a la finestra, he mirat i no es veia el mar. Potser m'acostumaré a aquesta nova vida, potser aprendré a viure sense la saliva salada en dies de mal temps.

* Aquest conte va ser finalista des Premi de Narració Curta Illa de Menorca 2002, amb el tema "Històries d'aquell temps".