| CICLE
fa vint-i-tants anys
vaig plorar per primera vegada
(com si presagiés
el destí que m'esperava
vivint en un món
que s'autoimmola a cada passa)
llavors, però, el meu bram va ser
senyal de gran alegria,
garant d'una nova vida
que tot just s'iniciava.
mentre, en una llar propera,
les llàgrimes acomiadaven
qualsevol vida humana
pispada per les parques.
VALÈNCIA
a la plaça del negret
una gitana coixa
demana llimosna
fent sonar el vas
o un rastafari negre
ven de tot:
encenedors ulleres bongós
rellotges collars mocadors
o un neohippie postís
demana tabac
i foc
paper
- pot ser?-
i una xineta
( no costa res).
asseguts a la terrassa del bar
natàlio ens duu la beguda
amb què regam les converses.
parlem de coses banals,
d'aquest barri del carme
sense personalitat,
per exemple.
o d'aquesta cultura nostra
(de tanatori, com ha dit algú).
i acabam en una habitació d'hotel
recitant els nostres poemes
-escrits o no per nosaltres-
i esdevenim la gitana
el negre o el tinyós
o aquesta ciutat provinciana
que -pobres de nosaltres-
crèiem entendre
ENDEVINALLA
Manca normalitzaciÓ
A la teva toponímiA.
Hón? A la hac del teu noM
APUNT
Letàrgic,
aquest capvespre
de diumenge d'octubre
s'ha diluït en la foscor
càlida d'una nova nit,
en què pos en ordre
allò del viscut
que crec digne
de ser recordat.
Me n'he anat a dormir,
avui també,
sense haver trobat res
enllà de la monotonia quotidiana
de l'avorrida rutina de sempre.
DOLOR
Mentre la pluja de maig empapa
els carrers ronyosos de Maó
i n'amaga tots els defectes
el dolor del pit em turmenta
i gairebé no em deixa moure.
És un dolor físic, el del pit,
sinó hauria dit que em fa mal
l'ànima,
aquest ens eteri, del qual
ningú no n'ha sabut donar
una explicació raonable,
potser per açò, perquè defuig
de la petitesa de les tanques
amb què compartimentam la raó,
aquest llast inmens que ens retura
i m'impedeix entendre per què
el pit em fa mal i se'm fica
fins al moll dels ossos
aquest temps plujós de merda
que m'empapa l'ànima i tot.
TEORIA
La fulla d'afaitar
tallant
el globus ocular.
En ragen els poemes. |
Ismael
Pelegrí i Pons es defineix com a aprenent de
sibarita. Escriu quan té temps per fer-ho. I
quan vol. Escriu poc, però pel poc que escriu,
escriu prou, creu. A més, pensa que l'oportunitat
que té de publicar el poc que escriu a Alfonduco
pot motivar-lo a esforçar-se un poc més,
sempre que la recepció dels seus escrits sigui
acceptada pels soferts lectors. Per açò,
demana que li envieu les vostres opinions a la seva
adreça de correu electrònic, que apareix
en algun lloc d'aquesta pàgina.