| El sol cau i la trista nit torna a arribar,
les meves venes estan negres, tota la foscor es concentra
només dins l'interior d'aquest tros de carn que anomenen
el meu cos, un tros de carn morta, una carn inservible. De
què em serveix a mi veure el dia, de què em
serveix a mi viure la nit, si postrada dins el meu llit, no
puc sentir l'aire, no puc sentir com la llum calenta el meu
cos, ni tan sols puc sentir com la vida va per les venes.
Idò? que és aquesta bogeria de dir que la vida
va per les meves venes si jo no tenc vida. Què és
la vida entre 6 parets dins la soledat del meu propi destí.
No em deixen morir, m'obliguen a viure. Tenc por de no sentir
res, i és que ja no sé ni quan serà la
meva hora...
Aquella hora tan desitjada on trobaré el descans que
tant he buscat durant aquests anys. Aquella aliança
nova i eterna...
No vull pensar més, el meu propi pes, m'oprimeix els
pulmons i el cos, però jo açò no
ho sento, no sento res. Estic sola. Estic morta dins
la meva pròpia vida.
|
