Òscar Bagur i Martínez · Maó, 1975 · obagur@alumnes.udl.es · http://menorcaweb.net/oscarbagur

Va néixer a Maó el 1975 i actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida.

El 1997 guanya el IV Primer Premi de Poesia de la Universitat de Lleida amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions col·lectives Solstici d’Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), la carpeta de litografies 7 i 7 d’Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000), i 2002, una antologia de joves poetes menorquins, editada per l'Institut Menorquí d'Estudis.

La seva relació amb la creació poètica és més puntual que constant, i la defineix així: "no som un poeta de ver, com aquells a qui els crema el seu foc. A jo m’agrada escriure quan trob coses que m’agradaria dir, i dir-les com vull, sense masses paraules però ben triades, perquè me cansa llegir poemes llargs, i en vers lliure, més propi als ritmes d’aquests temps. Tampoc seguesc cap mètode i, encara que soni tòpic, escric quan un poema em ve al cap, normalment tot fet. Hi ha qui m’ha dit que som un romàntic de la paraula viva, ni ho neg ni ho pretenc. Escric com qui neda, quan vol i per plaer. I si un dia em du més penes que alegries em donaré de baixa d’aquest sindicat."

Assaig:

17 DE GENER: EL DIA QUE HAURIA DE DURAR ANYS?

Poesia:

Els arbres
Si la mar fos dona
Ha plogut terra
Viatjar
S'adorm la nit
T'han cridat pel balcó
Ton cos: viola

A M. B.

Els arbres
conten les hores,
i les roques
guarden la son de l'aigua.

Aquest cel rogenc
ja no et recorda.

Si la mar fos dona,
jo m'hi casaria,
encara que sabés
que un dia em trairia.

Lluny del port i del far
amb ella jo aniria,
davall tots els estels,
i jo la besaria.

Si la mar fos dona,
jo m'hi casaria.
Tindríem fills i filles
i el vent se'ls enduria.

Si la mar fos dona,
si jo fos mariner.

Ha plogut terra
i m'ha tenyit el cor
el tornaré a posar
davall l'aixeta del temps
i l'eixugaré al sol dels llits.

Viatjar
per poder tornar
i a cada tornada
és més bella la cançó.

S'adorm la nit,
sense llençols,
despertarem amb l'alba,
i ens colgarà de llum

T'han cridat pel balcó
però el teu cos no reacciona;
els ulls caminen
i camina el cos cap a la mort.

Ton cos: viola,
els meus dits el recorren,
cadenciosos,
i monòdics en treuen,
de cançons, la més bella.