| PRESÈNCIES
Els pedruscalls feixucs que fan el dia
s'aixequen emboirats de matinada,
ermàs estès de les hores que esdevenen
el pur acompliment de la rutina,
l'argelaga florida de tristesa
de tanta vida no viscuda.
Els pedruscalls del temps
sobre les hores grises de l'edat,
sobre el silenci dens de les derrotes.
Indiscreta i segura i ufanosa
de reflexos vistosos
s'embranca la vidalba de l'enyor.
Els pedruscalls del somni,
les runes descompostes de les hores.
Per entre les desfetes,
sobre el fluir del viure que s'apressa
en el cos desmenjat i sense gràcia,
s'enlaira enverinada de bellesa
la rara pampalònia del desig.
e vau cercant ço que no es pot trobar
JORDI DE SANT JORDI
Ara que els mots s'ajusten
i fuig silenci enllà l'ampla sequera,
i l'enigma sorgeix i la bellesa,
cos de plaers sovint inconeguts,
em tempta amb els seus braços de bagassa,
he contemplat el tremolar dels dies,
el llarg batec de les hores perdudes,
els vells penjolls deixats per la vorera,
el gemec tèrbol de l'absència.
El temps, però, m'ha encomanat mancances
i als jardins oblidats l'herba s'ha estès
malsana amb l'heura vaga del record.
L'ocre ha tenyit a poc a poc l'espai
del seu color rovell
com si una font vessés aigua pesant,
ferruginosa.
És confús desbrossar els camins antics
i retrobar, amable i conegut,
el domini segur de la drecera.
Com convocar llavors
el vague instant, l'inici
incert i fosc que menarà al poema?
Com confegir paraules
amb la certesa fresca i atrevida
d'aquell impuls audaç del verb més jove?
Oracle que convoques
la lleu fragilitat de l'escriptura,
esdevens en desig àmbit incert.
cos a cos amb la por
davant del buit, davant
la hipòtesi del buit.
I l'angoixa del dubte
estén la seva pols sobre aquests versos
i penses la follia
d'aquest cercar frenètic,
d'aquesta espera tensa i obstinada
a la captura certa
de tot allò que encara pot ser dit,
o en el desig estrany
d'atènyer allò que mai no es pot trobar.
LA FESTA
Sobre un passatge de la novel·la A la recerca
del temps perdut de Marcel Proust
La festa regalima, decandent,
pels tapissos i els quadres, per les parets
vestides d'esplendors aristocràtiques,
per les converses inclements de dames
i de velles cocottes
i joiells i velluts i tota l'enyorança
enarborada als ulls fantasmagòrics
d'un saló endiumenjat i demodée.
Un veu rocallosa gesticula,
el gran triomf de la nit, algun poema
entre les grans rialles contingudes,
mentre s'estufa la burgesa, avui
amb honors de noblesa i de gran dama.
Uns ulls, absents després de tant de temps, contemplen
l'escena indescriptible. Miren els joves
del seu passat d'adolescent intrèpid
transfigurats en vells empolainats,
reflexos pàl·lids i xacrosos
besllums descolorits d'allò que foren.
Els ulls veuen sovint desconeguts
en els rostres que abans reconeixien
i una nova mirada s'instal·la al pensament
amb la força brutal de les grans descobertes.
Com traspassat de cop en un gran salt,
de sobte immers entre acaballes, filagarses
d'un món que oficia opulent
el ritual de les seves exèquies,
el bon Marcel s'adona, adolorit,
del pas feixuc del temps en el seu cos,
l'assoliment abans no pressentit
de la pròpia vellesa,
de la vida que arriba sens remei
a la ruïna lenta dels sentits,
al declivi temut i l'última derrota.
EL PORT
Escampa el port el seu perfum
de marinada fresca,
de mar solcat de llum
i sons entremesclats
de vaixells, estibaires i gavines.
El luxe immemorial
d'atendre el despertar
solemne de la vida en el port,
encén l'anhel urgent
de la mirada.
Per un moment, indecís i magnífic,
s'escampa entre la broma
la percepció subtil
de l'harmonia.
Contempla, però, enmig d'aquesta encesa
de colors i contrastos,
el vaixell de l'edat que ara passa
embegut de desig
–i de temps i tristesa–
i endevina el treball
adolorit
de la travessa,
el cabotatge inútil de les hores.
TARDOR
Triomf de la llum, el lent capvespre encès
nega un desert paisatge de tardor.
Cristalls, clapes intenses de claror
sobre un mar esquiu de gent, ofès
de tant d'estiu de desgavell espès,
enyoradís, als ulls, de serenor,
espai obert al goig, pura cançó,
volgut oblit de tot, afany de res.
Si el ferit de l'atzar veia aquest mar
i dels colors s'abeura i de la llum
i en la calma s'endinsa, delerós,
sabrà el repòs perfecte, el més avar
de revelar-se, esquerp de tot costum
com el present més ric i dolorós.
MOTS
És difícil, potser, desfer-se de la pols
inserida en el cos o, com finíssim tel,
en el batec fidel i compassat del pols.
És difícil, potser, com tornar-se rebel
i agafar un altre cop ploma, tinta i paper
i despertar l'abisme de la pàgina en blanc.
La set dels mots s'oblida contra l'afany primer
del dia embolicat en el mantell de sang
del tedi lent de viure a l'ombra del desig.
Els mots són com el cos que es nirvanitza sol,
suau esmortiment, automàtic trepig
sobre el temps i les coses, sobre l'àmbit del dol.
Com ens fugen els mots per carrerons humits
de l'oblit i la mort! ¿Com despertar el dolor
de ficar-se a la pell els licors envellits
de tants versos antics, d'una nova remor
de paraules punyents? ¿Com sorgirà el nou cant
de cendres escampades pels erals del desús?
Ja no serà aquell crit en la veu d'un infant,
ni el doll fresc, desbocat, sense angoixa ni embús.
Només la forja lenta, el pes feixuc del mall,
el cisell esmolat, la cicatriu del call. |
PRESÈNCIES