Aquí som, ajupit,
mig arnat de paraules,
com un vell salpasser
que ha perdut fins la canya,
venut de fam d'amor,
de sol i estels fet lladre,
em llog a un lloc d'enlloc,
banyarriquer amb lleganyes,
per fer i desfer el paper
d'En Tanoca –però en drama–,
cantant, bevent, vivint,
perdent-hi les sabates
(millor: així, descalç,
encalçaré bergantes),
aixec amb tu un món nou,
on tots podrem dur atxa,
on pixarem de riure
i ningú ens dirà “patsa!”...

    I tu, per què no véns
a bastir aquest miracle?
No cal que hi duguis res,
la voluntat ja basta;
no cal que hi diguis res,
car en paper de plata
embolicant els mots,
llurs signes ens menjàvem;
no cal que em calgui dir-
te que m'hi ets necessària,
amiga soledat,
bona i mala companya.
Navega'm l'horitzó,
il·lumina'm les platges
d'un pensament d'ofec,
d'una ofegor gelada:

    Serà com una amor
de figa i pa amb tomàtiga.

    Mossega el cos més dur
(la sang regalimava)
o rosegant un fust
un corc al cor fa estada.

    Bocamoll i molsut,
l'ull viu bada que bada,
decapit amb insults
verinosos arcàngels,
que em vestien de mort
i em volen dins la caixa.

    El temps és arribat
d'escopir-los la cara
i proclamar a tothom
que hi ha eleccions de marbres
per epitafiejar
tants cossos putrefactes,
tants d'ossos-serradís,
falsos grossos muntatges.

    Al mercat de valors
no es cotitzen encara
mentides a betsefs,
peixos blaus, purrialla!

    La veritat s'enfonsa
com a moneda estranya.
I ja ho veus, si és que ho veus:
cans que llepen llurs nafres,
pell de be, nas de rap
i mostatxos de rata,
ulls de bou, ous de griu,
paparrins, mosques d'ase...

    Mira on som, som aquí,
amb llengua d'argelaga
i ajupit, tanmateix,

mig arnat de paraules...

De sol a sol, ed. El Turó, Palma, 1999

 

BORDS

Et diríem pàtria
i erràvem els comptes
–càlcul aritmètic
de nombre embullat.
Si te dèiem terra,
et tocàvem aspra:
de paper de vidre
tenies el tast.

Per temps, vas ser mare
perquè ens construïes:
les pedres i els núvols,
els somnis i els anys...
I mare et sentírem,
i, mare, ens bressaves;
com mare ens nodries,
mare, amb fruits de mar.

Ara, la tempesta
de l'hivern esventa
les plàcides vistes
de dalt els terrats.
El roig de les teules
–vermell de vergonya
damunt de les bigues
mestres del casal–
empara les ales
que ens volien lliures,
fum de jorns passats.

Què en diran les cròniques,
de les ungles llargues
dels teus fills tan àvids
que te van sollar?

Només ombres d'homes,
són oratges negres
que enterren harmònics
moviments d'estrelles
amb sorra als platjals...

Si et volíem mare,
tu no ens coneixies.
Si et sentíem nostra,
terra, t'esmorties.
Si algú et deia pàtria,
aniria errat.

Publicat al llibre de Toni Vidal: MENORCA tot just ahir...
Ed. Triangle. Sant Lluís, abril 2000. (p. 18).

 

ILLA

Illa, port, viatge
Terra, cel i mar
Somni, ensurt, llindar
Aventura, hostatge
Refugi, habitatge
amb taula i vi i pa
Sal, oli, llum, llar
Llet, mel i formatge,
Company, companatge
Amic i germà
Silenci salvatge
Ritmes per cantar
Mots d'un vell llenguatge
Alambí i solatge
Ahir, avui, demà
Pluja, pou, atzar
Saó, solc, usatge

Paret i paisatge
Hort i roquissar
Peny, còdol, macar
Raó, seny, guiatge
Àncora i paratge
Cala, arena, far
Xarxa, barca, platja
Vela, arjau, oratge
Ruta, nord, enllà
Fermesa de mà
Cor, corall, coratge
Vida i mort i estatge
Temps per estimar...
Illa, illa, jorn clar
Imatge o miratge
d'incert destí humà.

Publicat al llibre de Toni Vidal: MENORCA tot just ahir...
Ed. Triangle. Sant Lluís, abril 2000. (p. 126).

 

MORT DE PEIX A L'HORABAIXA

Ha eixit la lluna com mai,
vestida color rogent,

de tan vermella que va
són blancs llavis de muller.

Damunt ones de corall
primes ferides de vent.

Ha sortit lluna de sang
per glopejar sang de peix.

La mort davall l'aigua va,
no li guanya cap soter.

El peix, la lluna, la mar
em fonen com un fester.

Publicat a la revista Faig, Manresa, 1974.

 

PEDRA EN PLA DE MAR

Tosca i silent, esbrellada,
d'un roc el Temps t'esqueixà,
i has sortit plana i polida
del bres d'ones i algues i anys.
Si ara qualcú et projectava
lliscant entre cel i mar
–lletraferida de signes,
seny d'antics mots catalans–,
sabies o no sabies
el teu destí més que humà?

 

PREGÀRIA DEL CAMINANT

Senyor:

 

     ET CONTEN MOLTES COSES

    I et van dir: –Fillet meu / filleta meva,
el món gira com gira, va com va.
Ja veus com és, i desengana't:
no seràs tu qui el facis canviar.
En tot, has de trobar-hi bo i clovella;
hi ha esclaus i lliures, i  negres i blancs;
i el roig vermell encès,
i el groc més foll i el verd més rar.
Arreu t'encontraràs amb rics i pobres
( molt més pobres que rics –no t'ho diran–).
Però tu no et sorprenguis ni et desencaminis:
no et deixis influir, fes el teu xan.
Que hi ha bons i dolents, sants i dimonis,
nats amb estrella i, en néixer, estrellats...
(Que són com són les coses
–vam-ell-ara!–, prou que ho saps).

    I vet aquí que el roig esdevé ocre de la terra
i es tiny de mil varietats...
Hi ha tants de verds –no tot maragdes–
com alzines i pins i herbes als camps,
perquè res no és del tot i volen els matisos.
I l'ametista, el cel i la mar són també diferents blaus,
( i els teus ulls, amor meu,
que són tan grans...)
Si hi caben tots els tons, per què doncs, dur uniformes,
i l'iris de la pau
dibuixa amb set colors damunt dels núvols
la serenor d'un arc?
L'aigua en la nit davalla amorosida, és la rosada;
o és pluja lenta i caparruda que benigna cau;
o es rabeja ferament en turbonada
que colpeja els secs teulats.
Les parles de la gent són tan diverses i difícils
com fàcil és entendre's i estimar.
I el cor –l'ofici dels cors: empènyer sang o vida–,
de l'amor i de l'odi és prou capaç,
tant si plora com riu, amb passió o sense,
batega sota un ritme sols humà.
Fill meu o filla meva,
prou que ho saps:
observa bé i ull viu (ves quines coses!);
no vulguis deixar-te enganar.

 

    PONENT

    Berenaven descalços
els aligots de nacre.
Vestíem ocellets
i ens moríem encara...

    Qui se'n va si no el sol
darrere la muntanya?
Avui se'ns fuig talment
com una sort callada.
Si l'ofec és rogent,
la serenor l'encalma
i s'emproa, silent
–camí mateix de barca–,
la pulcritud suau,
que fa el plaer de l'aigua.

    És tan cert el moment,
tan sincer l'horabaixa,
que tens l'únic remei
d'encetar el vell cànter.

    –“Tu, que em coneixes breu,
perquè beus el desastre
de la tempesta absent,
calla del cor i calla
amb la veu del present;
fes-me etern com un astre!”

    El sol  se'n va i em pren
la solitud daurada,
i en els meus ulls la pau
és un neguit dins l'ànima.

 

    Soca morta, un arbre vell
de verda pinassa alçaves
temps era temps, i ara el corc
podreix les teves entranyes.
Prest ni seràs serradís,
ni pols de camí, però ara
recordes l'esponerós
gegant, que el pas ombrejava
del jovent anant a mar
o a vega, a fora a romandre.

    Qui et va abatre, vell guerrer?
No van ser les tramuntanes.
Van ser fills de cranc jueu
amb mecàniques mordales,
que et van segar a soca-rel
com la memòria escapçada
dels pobles a qui han venut
per trenta peces de plata
uns quants judes...
                          Prega Déu
que es penjassin d'altes branques!
De les teves, no pot ser...
Ja farem que en cresquin d'altres,
que del cel estiraran
pluges novelles, mirades
de nobilíssims esguards,
cors de fusta i de vent ànimes
pures com el pensament
assedegat de bona aigua.
Soca morta d'arbre vell,
enyor d'oxigen en l'aire